CÉSAR PORTELA

L’ARQUITECTURA DEL DESCANS

Comencem aquí l’apartat de viatges! Aquí explicarem experiències dels membres de RUSC que hagin viscut en les seves visites arreu del món, per conèixer diferents llocs, rutes i com sempre per descobrir noves arquitectures, conegudes o desconegudes! Esperem que us agradi!

Aquest és un viatge, potser més una ruta, que va tenir una sorpresa inesperada i fantàstica. Aquesta no és més que la prolongació del Camino de Santiago, que va des d’aquesta ciutat fins a Finisterre, al Cabo do Morte, aquella punteta de Galícia que suposa el final de la península i l’inici de l’oceà. La caminada fins a Finisterre suposa un dur esforç, 3 nits fins a arribar-hi, amb llargues etapes. Un cop arribats a Finisterre, falta arribar fins al far, des d’on contemplar la famosa posta del sol, parada obligatòria. És en el camí al far on trobem el cementiri de César Portela.

Portela desfà la idea clàssica de cementiri. Des de la carretera tenim un primera percepció global de l’edifici. L’accés no és directe; un caminet surt de la carretera enmig de la vegetació, amagant-te de tota la resta, conduint-te cap a un lloc desconegut on el cementiri desapareix fins que no hi ets enmig. La importància del recorregut, de no mostrar les coses directament, sinó de biaix; crear el dubte i la curiositat; creant escenes, sensacions, sorpreses. Ens recorda inevitablement a l’ascensió a l’Acròpolis, la importància del recorregut, el pas entre el món terrenal i l’espiritual, la vida i la mort.

mapa fisterre
Planta de l’emplaçament del cementiri, on veiem el camí que descendeix, els nínxols i el mar al fons.

          planta ascenció akropolis

Planta de la intervenció del camí d’ascenció a l’Acròpolis, de l’arquitecte grec Dimitris Pikionis

El cementiri són simplement un conjunt de nínxols situats en dos nivells que van encaixant-se al terreny, adaptant-se a la topografia, ajuntant-se amb la muntanya. El paisatge s’obre per mostrar-nos tot el golf; Portela està creant un recinte, però no són murs i portes, sinó arbres,  muntanya,  mar,  cel. La difusió del límit, on comencen i acaben les coses. Com l’espai flueix, sense tancar-se, expandint-se. Serenitat i calma, un espai que permet la reflexió, l’evasió d’un mateix,  on arquitectura i natura es fonen i passen a ser una de sola.

Una intervenció mínima, sense modificar pràcticament l’existent, una intervenció com a interpretació mateixa del territori. Un cementiri com a corriol, que serpenteja baixant la muntanya. Es construeix no un edifici, sinó un paisatge. Un lloc de contacte directe amb l’entorn, amb el mar, amb la natura, amb l’esperit. Un a tradició de culte a la mort en contacte directe amb la vida.

20140905_184652

Primera vista del cementiri, quan se’ns descobreix des de la carretera

20140905_185521

Vistes que se’ns obren un cop sortim del sender

2 pensaments sobre “CÉSAR PORTELA

  1. …jo no veig del tot que això sigui una “intervenció mínima” que no modifiqui el paisatge… els “tarugos” de formigó que es veuen des de la carretera no són precisament elements integrats en el paisatge, sinó que més aviat se’ls ha escampat per allí.

    Per mi una intervenció mínima podria ser, per exemple, un cementiri bereber (us deixo una foto trobada en la web):

    Acabo de tornar del Marroc i n’he vist uns quants com aquest, són molt bonics… 😉 A més, les pedres no estan posades de qualsevol manera. Es posen dues pedres on és el cap dels homes, i una pedra al cap, un altra al ventre i un altra als peus en les dones, enterrats de costat amb la ma dreta cap a terra i el cap mirant a la Meca. Les pedres les trien els familiars, i com no hi ha dues pedres iguals, cadascú sap on estan enterrats els seus parents.

    Liked by 1 person

    1. Molt bona aportació! Un gran exemple d’arquitectura mínima a tenir en compte per una entrada futura! T’agraïm el comentari i estem molt contents del debat que ha generat entre els membres del grup! Ha sigut molt enriquidor!
      Per altra banda, Portela ens sembla una bona intervenció en la vessant conceptual. Un passeig que té en compte el context i explora una nova manera d’entendre els cementiris (altres exemples serien EMBT a Igualada i Aldo Rossi a Módena). Si ens fixem en la part material entenem que el formigó no sigui un gran encert, des del punt de vista ecològic i econòmic. Però Arquitectura Mínima intenta ser un espai on s’expliquin aquells projectes que ens ajuden a veure noves maneres de fer. Des del concepte, la connexió, l’entorn…

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s