HANS SCHAROUN

BERLÍN I L’ARQUITECTURA DE LA MÚSICA

“L’arquitectura és música congelada” – Arthur Schopenhauer

Pot semblar que plasmar aquesta afirmació sigui una tasca difícil, i de ben segur que ho és! Intentar l’utopia de congelar l’eteri respondria a la ment de qui busca l’impossible i és etiquetat de somiador.

Hans Scharoun era un d’aquests somiadors que tan fan falta per il·lusionar el món a partir de l’arquitectura. Ho va aconseguir? Va poder obrir els ulls a la Berlín del s.XX?

I tan que sí! I no sols a Berlín. A tot Alemanya i, per què no? A tot el món. Va demostrar que l’objecte pur de l’arquitectura no és més que la seva pròpia naturalesa.

Passejant per la Postdamer Platz et perds entre la immensitat d’edificis infinits recoberts de vidre i miradors que et fan posseir tot l’horitzó. Sents el fred sec del nord-est alemany i compres, en conseqüència, tasses i tasses de gluhwein (un vi d’espècies calent típic de la zona).

Et perds, com a totes les grans ciutats europees, i ja t’agrada perquè descobreixes coses que mai imaginaries. I en aquest moment et gires, pares quiet i fins i tot hi ha qui cau de cul a terra! Què és aquest edifici que sembla ballar i parlar, i alhora queda quiet, potent, congelat?

   image17

.

La Filharmònica de Hans Scharoun (1893-1972).

Quan van encarregar el projecte a Scharoun de segur que va adonar-se de la importància que amagava fer l’emblema musical de la capital. I potser precisament per aquest motiu va començar per buscar el concepte més proper a tothom, més general. La música de carrer. Es va fixar en que fins i tot en l’espectacle més elemental es produïa un fenomen concret. La “rotllana”. Entesa com a acció de rodejar l’artista fent evolucionar la plana idea de públic-projecció a un acte 360º.

Alhora, aquesta formació permetia localitzar un centre clar.

La música.

Aquest va ser, doncs, l’inici de tot. El cor de la construcció havia de ser qui elaborava i, amb ell, l’efecte principal. Literalment Scharoun projecta la Filharmònica de l’interior cap a l’exterior. Definint els límits de l’aula de concerts genera la forma total.

Planta1

Secció1

Com veiem la sala es plega, gira i interseca plans. No per casualitat! Busca l’acústica perfecte!

Es diu que des de qualsevol punt de l’espai, des de qualsevol butaca, pots arribar a distingir cada veu i cada instrument en escena. (Queda pendent de comprovació! hehe)

Vista 1

A tot això, el so no queda sols en l’interior. La seva presència s’extreu a la cara més externa de l’edifici amb l’acabat de colors càlids groguencs de les planxes metàl·liques. Aquestes evoquen als materials de les càmeres d’insonoritat, uns detalls de volum piramidal.

_1

Un projecte que s’explica per l’espectacularitat del concepte explorat. L’ànima de la música i la manera de dissenyar, des del cor, des del més profund. Potser ens ensenya una nova manera d’entendre l’arquitectura. Una manera més “pura” on tots els detalls conflueixen en un mateix punt, un punt que no pot ser un altre. No hi ha marge de dubte.

Recordem ara! L’arquitectura és música congelada. El ritme, la melodia dels colors i les textures, tot aturat en el precís moment que es desprèn de la corda del contrabaix, del final de la trompeta, una nota de piano que s’escapa i deixa entreveure la perfecte harmonia que habita entre les parets d’aquest ja monument de l’arquitectura mundial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s