CARRER, BARRI, CIUTAT

A PROPÒSIT DE… PEREC, TENTATIVES LITERÀRIES

Ja torna a passar l’H8… He perdut la noció del temps. Juraria que ha passat fa pocs segons. I potser ho confirmen les dues persones que hi viatgen soles, serà que és mitja tarda i tothom té coses a fer. Passen molts nens i nenes amb els pares i mares. Aquests que creuen el pas de zebra semblen contents… riuen i salten parlant fort, explicant historietes que de ben segur els han emocionat a l’escola.

Capto unes poques paraules, un dibuix, un joc, uns colors, tan innocents que em fan enveja, radien felicitat tot i que el Sol s’ha amagat de cop, darrera l’edifici blanc i alt de més al fons. Em fixo en el cinquè pis d’on en surt una noia i es posa a parlar pel mòbil. Fent gestos exagerats per explicar coses que no arribo a sentir, camina d’esquerra a dreta pels pocs metres quadrats que formen l’espai, tanca el mòbil i encén una cigarreta mentrestant observa el cotxe aturat al semàfor. Un Nissan Juke de color taronja que destaca, evidentment, pilotat per un home amb tratge fosc i ulleres de sol. Sembla que tingui pressa, s’impacienta del color vermell i repica de mans al volant, mira l’hora al rellotge que adorna el seu canell i sospira. Però s’alegra de veure alguna cosa interessant que es mou. No es pot estar de fer un cop d’ull a la dona de l’altra vorera. Abaixa les ulleres i contempla aquesta dona rossa, despreocupada, que camina amb elegància fent picar els taconets de les botes, xatejant pel mòbil, el que sembla molt entretingut ja que gairebé no es a temps d’esquivar un gos petit i negre lligat a un arbre, empresonat, sol, esperant una mica d’amor de qui el cuida. Sembla ser que obtindrà recompensa! El noi amb qui passejava comprava unes cerveses i unes patates a “Ca la Nuri”, ja surt i l’acarona, el deslliga i arrenquen a correr carrer aball. Diria que fan tard al partit anunciat en tots els diaris de l’estanc: “El gran derbi de l’any”. “Avui… At. de Madrid vs Real Madrid”. La pissarra verda a l’entrada del bar “Tostadero” me’n treu de dubtes. Tot és ple de joves xerrant, brindant i celebrant els gols del Barça que acabarà en pocs minuts per donar peu al següent partit. Criden i s’abracen. Messi ha marcat i els fills de l’amo del bar imiten l’última jugada dels seus ídols amb una pilota blava que em fa patir. I si va a la carretera? M’hi fixo i ja torna, l’H8 és aquí. Quants n’hauran passat?

.

Torno de Blanes per la Nacional-II. No tinc pressa i els pobles de la costa són més agradables que l’autopista per conduïr. La mar, la gent, canviar de marxes, frenar, veure vida i sentir el rumor dels passejants. Paraules sense context que recorden a quan era petit i vivia a Girona. Em veig a la plaça del mercat agafat de la mà dels pares, rient i observant el que m’envoltava. No entenia gaire res però era divertit veure gent i més gent parlant i compartint.

Els cartells que indiquen Barcelona ja els segueixo des de Pineda, però reconec que encara no hi sóc. No és fins que passo el Masnou que l’ambient canvia. Primer Badalona i les seves tres xemeneies a l’horitzó edificat. Recordo el meu propòsit de pujar al mirador d’alçada mitja d’una d’elles algun dia. Contemplar la ciutat des del cim. Entendre cada detall que composi l’espectacle. Esperar a que es faci fosc i copsar la llum de cada fanal, de cada casa, de cada espelma.

El punt que em fa entrar a Barcelona és el pont que creua el Besós i la “gran porta” de publicitat de “SOGO” i “Kenwood” que coronen les construccions. “Barcelona, la mejor tienda del mundo”… Maleït capitalisme… és en aquests moment en els que voldria fumar per relaxar-me…

Segueixo Gran Via, tràfic fluïd i sense pressa. Tots tornem a casa i ja no ens ve de 10 minuts. Ho agraeixo, la pressa no es bona per la salut i Barcelona acostuma a tenir un ritme vital massa potent per mi. Ja veig la torre Agbar il·luminada de fons, em sento a prop però no he arribat, sé que sóc a la ciutat però encara no em sento com a casa.

Em conec la zona. El Clot i Bac de Roda són barris que visito amb freqüència, hi entrenava a futbol i coneguts hi resideixen, no són barris com m’agrada entendre’ls. No hi ha gaire contacte com és el cas del Raval. Però em porta records molt intensos i sento com si m’acceptés cada vegada que hi passejo. Tot i això sóc fora del meu cercle proper. Plaça de les Glòries m’escup Diagonal amunt, trenco pel carrer de la Marina i ja veig la Sagrada Família que em queda a mà esquerra, he arribat. Avui deserta, anyoro la discreció amb la que et mous entre estrangers fotògrafs un dissabte al mati, ningú et mira, tothom pendent del que diu o fa l’edifici, del que puguin explicar les corves i els detalls. Molt poètic si parem a pensar que ens parla un monument inacabat.

Pot semblar estrany aquest recorregut de sensacions. Coneixem els límits de Barcelona? Els físics estan clars… mar, montanya i dos rius. Però el meu barri m’acull i difumina aquestes barreres. Ja no és físic el que sento, és emocional, una manera d’entendre l’espai, el barri i la ciutat. Avui ja no sóc un estrany. Deu anys m’han fet seu i fins i tot he perdut aquell accent que sentia des del cotxe, a prop de Blanes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s