ENRIC MIRALLES I

“De vez en cuando, aparece un nuevo escritor original […]. Por lo general, este nuevo escritor es bastante fatigoso de leer y difícil de entender, porque une las cosas según unas relaciones nuevas”.

Marcel Proust

Ja feia temps que volíem fer una entrada dedicada a Enric Miralles des de Rusc. No revelem res de nou si afirmem que l’arquitecte barceloní és indesxifrable, únic i inexplicable, però com a estudiants joves amb empenta, almenys ho hem intentat. O, com a mínim, n’hem intentat aprendre alguna cosa. El tòpic: “és en va provar d’arribar a l’horitzó, però cal intentar-ho perquè és el que et permet avançar” il·lustra força bé des de quin àmbit volem aprendre sobre el mestre. No pretenem, doncs, afegir res de nou al que ja s’hagi pogut dir d’ell, sinó que simplement volem que qui no hagi tingut la oportunitat d’apropar-s’hi, tingui alguna pista per començar. Primer capítol, perquè esperem que li’n puguem dedicar molts més.

Començarem mostrant el Pavelló de meditació a Unazuki, que si bé ja serveix per explicar certs espectes de Miralles, també es relaciona amb altres entrades que ja hem fet al blog (vegi’s l’entrada: l’arquitectura i el paisatge).

Com un factor constant en l’obra de l’Enric, el projecte neix de la interpretació del context històric i local. El pavelló es situa en un punt del camí de peregrinatge que ja existia prèviament. Arribar, aturar-se, continuar. Punt d’inflexió en el recorregut. És així, des d’aquest aspecte, una arquitectura que desapareix, que es torna invisible. Una arquitectura que deixa d’existir.

6a00d8341bfb1653ef014e88b4e0fe970d

1993-12-00 _ 02

1993-12-00 _ 10

Meditar, contemplar les muntanyes i el transcurs del riu Kurobe, gaudir de l’espectacle visual. El pavelló procura situar-se en la millor ubicació per copsar el drama del paisatge, de la vall, i proporciona un moment de pau i serenor. Després, el peregrinatge continua.

L’estructura de cables de tensió, de les quals queden algunes restes a la vall, permet un perfecte diàleg entre la construcció de l’home i la naturalesa. L’estructura també està pensada per aguantar una subestructura efímera de bambú, que serà canviada en dies festius, per marcar el pas de les estacions. Així doncs, una arquitectura en canvi constant, que s’adapta a les inclemències climàtiques i estacionals. Com deia Heràclit, Panta Rei! Tot flueix, tot canvia, res resta quiet, com el riu Kurobe que acompanya la passejada.

Una arquitectura oposada a aquella titllada de funcional: al pavelló no hi ha cobert, si hi plou, l’aigua et deixarà xop. No serveix per res, el pavelló. Recordant Roland Barthes i la seva interpretació de la Torre Eiffel: és el grau zero del monument, no té cap funció, per tant no és res. Aquest concepte és reforçat per la descripció que el mateix Miralles fa d’aquesta estructura: “Las nevadas aquí producen una especie de montañas blancas artificiales… Más tarde ligeras lluvias… Y también es un buen lugar para los cuervos…” I és que els apunts que l’arquitecte fa de cada un dels seus projectes són imprescindibles per acostar-nos a la manera d’entendre’ls.

1993-12-00 _ 23

Arquitectura, doncs, que deixa de ser, que canvia, que acompanya, que interpreta la història. Lluny d’una arquitectura merament funcionalista. I és que l’arquitectura pot emocionar. Però aquest és un tema que també hem tractat en altres entrades. Seguim endavant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s