AIXÒ ÉS EUROPA II

Vam passejar per la capital d’un dels països de l’Europa de l’est: Romania. Ens emportàvem el record d’una ciutat de contrastos: de grans avingudes enmig de teixits irregulars i de baixa densitat; enormes edificacions al costat de petits edificis de culte, algun turista desorientat rodejat dels ciutadans que caminen en una direcció fixa. Deixem la capital per endinsar-nos en el paisatge de Romania en busca d’una cara més amable del país. Sortim de Bucarest amb un autocar que ens portarà a Curtea de Arges, una població que, en el seu moment, va ser la capital de Valàquia, així que és una de les més importants i conegudes.

A mesura que ens anem allunyant de la ciutat, desapareixen les edificacions. Com sempre, a la perifèria de les grans ciutats hi trobem la indústria però no agafa cap gran impacte en el paisatge, la baixa densitat edificatòria es manté fins i tot aquí: algunes naus i algunes xemeneies fins que, ben aviat, ja no hi són i enmig de la posta de sol l’únic que queda és un paisatge pla i una carretera. S’ha fet de nit i no hi ha llum; de cartells indicadors tampoc n’hi ha, i l’asfalt s’ha tornat més abrupte. Anem avançant i veiem cases: n’hi ha poques i són petites. A vegades una de sola, a vegades en grups de 4 ó 5 i altres formant una població, però sempre sense seguir cap mena d’ordre. Totes estan insertades en una petita parcel·la recintada, són de planta baixa més ú i de coberta inclinada. Les teules són ceràmiques, però no com les que estem acostumats (cosines germanes de les teules planes de doble canal) i n’hi ha de diferents colors. Són de totxo i algunes estan arrebossades, però no tenen cap mena d’ornament; poques obertures i petites. A l’espai que queda entre la casa i la tanca apareixen els horts i, a vegades, un petit estable o un paller. Ens expliquen que les famílies s’alimenten del que conreen i dels animals que tenen. És curiós perquè les poblacions tampoc tenen il·luminació però sí que se’n veu a les cases. Això ens permet veure que moltes estan inacabades però, tot i així, la gent hi viu. A Romania, quan els fills són grans i es casen, marxen de casa els pares i es construeixen la seva pròpia casa amb els mitjans que tinguin així que, si s’acaben els diners, la deixen a mitges i van a viure-hi igualment; a mesura que passen els anys la van acabant. Per tant, la vida als pobles es basa en l’auto-construcció i l’agricultura de subsistència.

RUSC-AIXÒÉSEUROPA2-1

[Carrer de les afores de Curtea de Arges, al barri de Tarnita]

RUSC-AIXÒÉSEUROPA2-2

[Pou d’aigua a una banda del carrer]

Així, després de dues hores de trajecte, on el paisatge era naturalesa i cases tradicionals, arribem a Curtea, que es situa entre el peu d’una muntanya i el riu Arges. Es veu un carrer principal, ample, amb voreres i amb arbres. Aquests, tenen el tronc pintat de blanc per evitar les topades amb els cotxes a causa de l’absència d’il·luminació. No és fins l’endemà la matí que veiem el poble amb llum de dia. Aquest, es defineix per un carrer principal amb habitatges a banda i banda i comença i acaba amb una església. Els edificis d’habitatges, de tot tipus: des de cases unifamiliars amb un aire Art Nouveau fins a blocs de línies rectes, gens amables amb la cota de carrer.  Algú passeja, algú es dirigeix a algun lloc concret. Veiem dones sobretot; quan són d’una certa edat van amb mocador al cap. Et preguntes l’edat que deuen tenir i creus que són més joves del que semblen. Però sortint d’aquests límits, apareixen unes ramificacions que s’extenen en el sentit del riu i el travessen. Aquest, no és sinó una frontera geogràfica del poble i no hi queda integrat. Aquestes ramificacions, de caire molt més rural, recorden a tot el que hem pogut observar durant el trajecte amb autocar. S’està treballant per integrar-los molt més en el poble, perquè el riu i la carretera que hi passa paral·lela, els desvinculen i el trajecte a peu no està pensat pel que passeja. Per aquí, ens trobem algun pagès que ven els seus productes a peu de carretera, però ningú més.

Ens endinsem a la zona rural on cases i naturalesa configuren el paisatge. Cases a mig acabar amb horts i estables, pallers, gallines i pollets recorrent-les, reserves de carbasses per un parell d’anys… Caminant, cada pocs metres, apareixen pous sempre acompanyats d’alguna imatge religiosa. Sí, l’aigua es treu d’aquí. I mica en mica, ens endinsem en el bosc on ja no hi ha edificacions, només camps, arbres i aquests pallers que caracteritzen la zona. Molt el fons, s’entreveu un gran llac. Silenci, el paisatge en calma. Et sents lluny de tot arreu i et preguntes què passaria si tornessis d’aquí a 10 anys, hauran canviat gaire les coses? Creus que no, però desitges que sí. Agafem distància, ens allunyem, observem i veiem poble: es veuen les teulades i en sobresurten les esglésies.

CAM01238

[Casa d’autoconstrucció]

RUSC-AIXÒÉSEUROPA2-4

[Paller de la zona rural, un dels elements que configura aquest paisatge]

RUSC-AIXÒÉSEUROPA2-3

[Vista panoràmica de Curtea de Arges des d’un turó allunyat del casc urbà]

Val la pena tornar-hi i analitzar-les atentament. Com ja vam dir, les esglésies són els edificis més fascinants d’aquest país. A Curtea n’hi ha dues, però durant el viatge n’hem vist moltes més, així que en farem una descripció que intenta aglutinar el que les defineix a totes elles, sempre centrant-nos en les tradicionals ortodoxes dels segles XIV-XVII. A grans trets, són una barreja d’església cristiana, amb un toc bizantí i post-romànic. Però no és només l’edifici en sí que és interessant sinó que, al seu voltant prèviament, s’ha dedicat un espai a la benvinguda, un recinte, que aïlla l’edifici de la resta i ens prepara per l’acte místic que s’hi durà a terme, per entrar en contacte amb déu. Volumètricament són uns edificis molt simples sense massa complexitat geomètrica i d’escala petita. Es composen d’una nau central que defineix gairebé tota la volumetria, d’un nàrtex d’accés que no sempre hi és i d’una/es torres que s’erigeixen i acaben de definir-la; són les encarregades de portar la (poca) llum a l’interior. Un dels motius és que, per dins, no queda ni un tros de paret sense pintar: tot són frescos a l’estil romànic i necessiten poca llum per una bona conservació. Escenifiquen escenes bíbliques o bé mostren el fundador de l’església, o sigui, qui va posar els diners perquè es pogués construir. Moltes són de totxo vist per fora, però l’aparell va variant i això els hi dóna una materialitat a la qual no estem acostumats. Altres, tenen un acabat d’arrebossat juntament amb elements decoratius. No hi falta cap detall, les portes són un exquisit treball d’ebenisteria. Les misses del diumenge són “obligatòries”, s’hi ha d’anar en dejú i duren tres hores. Les èpoques de dejú, per motius religiosos, són habituals en molts moments del seu calendari, sempre justificat pel fet de purificar el cos abans d’alguna festivitat. Cal afegir que  són llocs molt concorreguts i, a diferència de la resta d’edificis, les esglésies estan més que cuidades, no hi falta cap detall. Tothom s’implica en el manteniment de les esglésies i, les tardes de dissabte, s’omple de dones amb mocadors al cap i de totes les edats, que la netegen.

RUSC-AIXÒÉSEUROPA2-5

[Catedral de Curtea de Arges, s.XIV]

RUSC-AIXÒÉSEUROPA2-6

[Font de Curtea de Arges, molt a prop de la catedral]

I amb tot plegat, després de passejos pel poble i també pels seus boscos, de visitar les seves esglésies i presenciar les seves misses i costums, ha arribat el dia i marxem de Curtea cap a Bucarest, i de Bucarest a Barcelona. Aquest cop viatgem de dia i podem observar millor el paisatge: un paisatge encara molt verge, de pocs arbres i molts camps, de petites cases que s’hi camuflen, de llacs que queden a l’horitzó. Tornem descol·locats pel país que hem vist: edificis i paisatge, desordre i pobresa, religió i costums. Europa? Sí. I com tantes altres vegades te n’adones que encara no saps res i que del que menys n’esperes t’acaba sorprenent. Romania té una bellesa implícita que no posa en valor, oblida el benestar dels seus ciutadans i les seves ciutats se’n ressenteixen. Tens la sensació que s’han quedat anys enrere i que la qualitat de vida a la que nosaltres estem acostumats encara trigarà a arribar-los.

Amb ulls crítics reflexiones, el que has vist és real. Creix en tu un sentiment de ràbia i impotència. Sense ajuda, sense aire, sense vida. La façana d’una societat enfocada a subsistir i res més, la majoria ignora què hi passa fora de les seves fronteres. Tenim sort del record que ens acompanya i les paraules per descriure el que és la injustícia, el que és viure entre el camp i la pedra.

Esperes que el proper cop que tornis les coses hagin canviat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s