PETER ZUMTHOR

DE POETES I ATMOSFERES; INTERPRETANT PETER ZUMTHOR

Ho recordo perfectament. Tot oscil·lava al ritme del silenci, constant. Les pedres càlides de Sol que m’acompanyaven des de l’entrada ara són rajoles fredes d’ombra, però ho agreixo, sento la nostàlgia infantil de la fusta que els meus peus trepitjaven cada matí, del contrast en neix el record.

I és quan escodrinyo el terra amb el dit que un calfred em recorre l’esquena. És com si hagués tornat a la cuina on l’àvia cuinava els diumenges. Aquella cuina amb olor a pebre i safrà que tan em captivava. No tenia pas res d’especial com a cuina, era el seu somriure, el fum que flotava en l’espai, el nostre secret al posar-me una llaminadura a la butxaca…

Ara que tanco els ulls m’adono que l’aire em colpeja amb un vent ataronjat, prové dels arbres fruiters que hem deixat enrere, es barregen amb els records. No podria assegurar si al jardí de l’àvia hi havia tarongers, però m’agrada pensar que sí.

Agafo fermament el pom de la porta, d’un metall desgastat per l’ús que ja deixa entreveure el seu cor oxidat. Tantes mans l’han fet girar que cedeix al més mínim esforç i fa grinyolar, molt suaument, les visagres, velles, cansades, ja sols l’acompanyen, sense resistència.

El petit crit que es desprèn al tancar-se ressona i s’escapa, clar, infinit, fins el punt més profund de la sala. I el vent provocat pel cop aixeca la pols oblidada del racó, que dansa entre raigs d’estiu i espurnes de vespre.

.

El cel es deixa entreveure per l’escletxa deixada per sobre l’escala, allà on es perd la mirada quan vaga, despistada. S’atura en un esglaó més elevat, apartat, convidant a seure-hi. Realment em vindria de gust reposar-hi uns minuts…

Acarono la fusta que decora la paret. Deixo reposar la mà sobre el ferro negre de la xemeneia, puc notar el foc consumit que enceníem amb el pare les nits fredes d’hivern, aquell tronc que xisclava i la guspira que fugia, poruga. Observo les cendres que sols en queden, s’han escapolit fins topar amb el vidre de la finestra. Es nota el detall, el mil·límetre precís amb que es va treballar per dotar de forma exacte aquesta peça. Tot encaixa.

Cada detall que em sorprèn sembla formar part d’aquest tot. Ha estat pensat per a formar-ne part? Des de la tela, tan suau, que filtra la llum, fins el coure, marcat i deformat, de la cassola? Tot em parla, i no sabria dir des de quin lloc concret. Em perdo, i m’agrada. Reflexa i projecta les meves sensacions més profundes.

.

Quan vaig tornar a la casa, ja fa uns anys, els tarongers que descrivíem ja no hi eren, si és que hi van ser en algun moment… el pom, nou, lluitava per no ser abaixat i les visagres reien en silenci de mi, del meu record, ja no sonen. I aquell esglaó? No hi és. L’ideal que havia creat s’esfondra, penso en com de bonic seria un lloc per seure tranquil·lament, allà, sota els núvols.

No sento pas pena ni anyorança. Aquella atmosfera que tan intensament sentia al deambular per l’espai queda en el meu pensament. Tota la potència dels detalls projectats, cada sensació concreta, resta en mi i en forma part.

Reflexiono… em pregunto si tot el que sentia amb cada passa i cada mirada era estudiat. Si tota aquella sensació de “desasosiego” (com diria F. Pesoa) era deguda a la fortuïta comunió dels materials, o bé, era fruit de la precisió amb que va ser dissenyada… prefereixo pensar en el que un autor italià, a qui li dec molt del meu pensament, va escriure…

.

“El poeta de lo vago solo puede ser el poeta de la precisión”

Italo Calvino

.

.

Deixem volar la imaginació.

Un pensament sobre “PETER ZUMTHOR

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s