SENTIMENT COL·LECTIU

UN MUR.

Una vegada, fa temps, es va encarregar un mur de totxo a una artesana del poble proper. Calia la perfecció en l’acabat i una velocitat récord, ja que necessitaven enllestir-l’ho per la visita de l’alcaldessa, dos dies després.

L’artesana va acceptar, però no el faria ni en el plaç ni amb les seves pròpies mans. Va explicar que seria en un temps il·limitat i hi treballaria tot el poble. A més, no podrien utilitzar totxos de fàbrica, seria vital fer-los en el forn de pa (a falta d’un forn especialitzat). Un per un.

L’encarregada de supervisar el projecte, indignada per la resposta, va sortir donant un cop de porta del taller i va anar a contractar l’artesana del següent poble, que no va mostrar cap mena de problema.

El mur es va fer i l’alcaldessa va visitar l’espai, dos dies després.

Va arribar l’hivern, la primavera i l’estiu, i els anys passaven com qui és perseguit. Van morir totes les persones que habitaven el poble al construir el mur, i la seva descendència va créixer i morir, i la descendència de la descendència… i així fins que un dia el mur va caure.

Cap persona en va resultar ferida i al dia següent se’n va construir un de nou.

.

EL MUR.

Una vegada, fa temps, es va encarregar un mur de totxo a una artesana del poble proper. Calia la perfecció en l’acabat i una velocitat récord, ja que necessitaven enllestir-l’ho per la visita de l’alcaldessa, dos dies després.

L’artesana va acceptar, però no el faria ni en el plaç ni amb les seves pròpies mans. Va explicar que seria en un temps il·limitat i hi treballaria tot el poble. A més, no podrien utilitzar totxos de fàbrica, seria vital fer-los en el forn de pa (a falta d’un forn especialitzat). Un per un.

L’encarregada de supervisar el projecte, sorpresa per la resposta, va acceptar si l’artesana es comprometia a que el resultat seria digne del misteri. Va marxar i reuní tot el poble per explicar el que calia fer. Totes les persones hi van estar en acord i van començar a produir, peça a peça, cada maó. Van estar-hi dies, setmanes, mesos, treballant juntes en els temps que podien.

La comunitat va créixer, i la descendència en van agafar el relleu. A poc a poc el mur augmentava i la suor en calava cada fibra. Una vegada va ser acabat totes es miraren, totes el miraren, extasiades, era imponent com mai n’havien vist cap altre!

Des d’aquell dia es reuniren cada setmana allà per passar la tarda.

Va arribar l’hivern, la primavera i l’estiu, i els anys passaven com qui té tot el dia per endavant. Van morir totes les que habitaven el poble al construir el mur, i la descendència va créixer i morir, i la descendència de la descendència… i així fins que un dia el mur va caure.

Cap persona en va resultar ferida i al dia següent es tornà a reunir tot el poble per l’últim adéu. A dia d’avui en resta la memòria i cada setmana es comparteix un dinar magnífic on hi descansen la ceràmica.

Arquitectura de Contacte.

Un pensament sobre “SENTIMENT COL·LECTIU

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s