CIUTAT COLLAGE

TRADICIÓ vs MODERNITAT (o el problema de l’objecte)

“Un edificio es como una pompa de jabón. Esta burbuja es perfecta y armoniosa si el aliento ha sido equitativamente distribuido en su interior. El exterior és el resultado del interior.”

Aquesta frase de Le Corbusier és el reflex d’una de les principals herències de l’arquitectura moderna de principis de Segle XX (clau en la manera d’entendre-la) que suposava un trencament radical amb tot allò anterior: la concepció de l’edifici com una entitat exempta, com un objecte aïllat, un element autònom respecte un exterior que acaba resultant un buit indefinit.

Aquesta inèrcia, d’arrels neoplàstiques, s’ha arrossegat fins avui en dia i consisteix un dels principals problemes de l’arquitectura a l’hora de dur a terme els seus plantejaments, i sobretot, a l’hora de fer ciutat. El dilema de l’edifici com a objecte i la manera com aquest pot formar part de la ciutat, com pot establir relacions amb el seu entorn i l’espai que genera, quin és el seu impacte, la seva àrea d’influència. Hom diria que és un problema de qualitat, de fer “bones arquitectures”, però si anem més enllà podem observar que el problema es troba en les pròpies bases.

Walter Gropius diagrames

Com ja anem aprenent, tot va lligat. El sentit de l’arquitectura moderna deriva del sentit de la figura de l’arquitecte. Ja hem analitzat en l’article El bon arquitecte, que aquesta època denota per les individualitats, que porten a edificis individuals, amb una marca concreta, atribuïble a una persona. Com pot aquesta forta identitat, aquesta potència de contingut propi, lligar-se amb el d’una ciutat, d’identitat diferent, no xoquen? A vegades sentim l’expressió “creixen com bolets”, i es que la ciutat moderna es converteix en una acumulació dispersa d’objectes la identitat dels quals va generalment en detriment de la identitat del buit que comprenen, un espai públic absent de significat.

De la mateixa manera, el plantejament de l’urbanisme ens condueix a la mateixa situació. La ciutat moderna, el model de la qual podria ser la Ville Radieuse, es basa en una planificació racional de repetició d’un(s) objecte(s) tipus, que, tot i que pot s’hi pot arribar a introduir complexitats i variacions, no es perd en absolut aquest caràcter. La possibilitat d’identificar la identitat individual d’una forma hi és sempre present, i, en la seva repetició, posa en crisi el sistema.

tumblr_m7j6rezrfd1qe0nlvo1_1280

Arribats fins aquí, us presento Colin Rowe, un crític de mitjans-finals de segle que reclama a crits un replantejament i posa de manifest fins a quin punt és crítica la situació de la ciutat moderna en el seu llibre Collage City. Com a presentació, us introdueixo aquest divertit fragment seu, a mode de caricatura (però que segons ell tampoc s’allunya tan de la realitat), que val la pena llegir:

“La parusia de l’arquitectura moderna. Un grapat de fantasies escatològiques sobre una catàstrofe imminent i apocalíptica, combinades amb altres al voltant de l’immediat mil·lenni. Crisis: l’amenaça de la condemna, l’esperança de la salvació. Un canvi irresistible que encara requereix cooperació humana. La nova arquitectura i l’urbanisme com emblemes de la Nova Jerusalem. Les corrupcions de l’alta cultura. La foguera de les vanitats. L’autotrascendència en busca d’una forma de llibertat col·lectivitzada. L’arquitecte, reavituallat de virtut i fortificat per l’equivalent de l’experiència religiosa, pot tornar ara a la seva prístina innocència.”

Colin Rowe critica sobretot l’actitud dogmàtica dels nous arquitectes moderns. La imposició d’unes idees de caràcter utòpic (la utopia entesa com a extrem) i inclús fantàstic, tal com apunta ell, plantejades com a mesures imprescindibles per la salvació de la humanitat, una elevació espiritual de la figura de l’arquitecte, vist com a salvador. L’arquitectura és l’única que pot resoldre el problema, Arquitectura o revolució.

Així, veiem que, en el seus intents per plantejar un nou tipus de ciutat respecte la ciutat tradicional preexistent, aquests consisteixen una radicalització dels conceptes cap a l’extrem oposat: “la ciutat de l’arquitectura moderna s’ha convertit en un caos d’objectes conspícuament dispars tan problemàtic com la ciutat tradicional a la que ha tractat de reemplaçar”. El problema no s’ha defugit, simplement s’ha desplaçat.

fae1c8f90d1431aed4cbcaba19b8cc35

Per entendre-ho bé, Colin Rowe explica els dos models oposats de ciutat (ciutat moderna/ciutat tradicional) mitjançant el fenomen figura-fons. “Una és casi blanca i l’altra casi negra; una és una acumulació de sòlids en un buit en la seva major part sense manipular, l’altra és una acumulació de buits en un sòlid majoritàriament sense manipular, i en ambdós casos els fons fonamental promou una categoria enterament diferent de figura: en un cas objecte, en l’altra espai”.

El funcionament de la ciutat tradicional es basa, doncs, en la potenciació de l’espai (d’una gran versatilitat), de la plaça i del carrer; i el suport, els fons, és l’edificació: una textura continua, pràcticament anònima. La massa, tot i estar formada evidentment per fragments, té una mateixa identitat, és quelcom únic però que s’entén com a tal perquè passa a un segon pla. Aquest consisteix un model espontani, absent de planificació, que plantejava però els problemes de la densificació i la insalubritat, i de la dificultat de gestió i estructuració dels nous recursos que oferia la modernitat.

En la ciutat moderna, en canvi, la figura és l’objecte, el fragment, el qual es troba aïllat, amb un funcionament independent i introvertit, el tractament interior del qual és el motiu de projecte (una casa com un palau, com diria Le Corbusier). Aquest fet intentava respondre, i ho feia amb escreix, al problema de l’habitatge de la ciutat tradicional. D’altra banda, però, la ciutat moderna es basa en una extrema planificació racional, gairebé científica, basada en la repetició constant d’aquests edificis-objecte la qual porta també a una constància de l’espai, un espai dèbil a l’hora d’actuar com a fons fruit d’aquesta repetició homogènia incessant, sense punts on aferrar-se, sense orientació! “Quan la figura no està suportada per cap marc identificable de referència, forçosament ha de debilitar-se i destruir-se a si mateixa.” Heus aquí el problema de l’objecte.

picture101366510404570.jpg

Per exemplificar-ho i acabar-ho de fer entenedor, Colin Rowe estableix comparacions i presenta casos concrets entre diferents referències ben interessants. Per començar, el que representaria el binomi figura-fons. No us penseu, són dos tipus que tots coneixem: l’acròpolis i el fòrum. Podeu observar el seu comportament en les imatges, segur que en distingiu ràpidament què és allò que ressalta en cada un… L’objecte o l’espai?

foros i acropolis.jpg

Un altre exemple que fascina és la comparació que estableix Colin Rowe entre la Unité d’Habitation de Marsella de Le Corbusier i la galeria dels Ufizzi a Florència. Aquí es pot observar molt bé el comportament oposat entre ambdós models, ciutat moderna i ciutat tradicional (o més ben dit històrica, en aquest cas), i es que és ben bé la comparació entre un sòlid i un buit de proporcions gairebé idèntiques: els Uffizzi podria ben ser el motlle per la Unité. Aquesta reciprocitat es tradueix igualment en les respectives característiques, “si els Uffizi és Marsella tornada de fora endins, com si fos un motlle de gelatina per la Unité, és també un buit fet figuratiu, actiu i carregat positivament, i en tan que l’efecte de Marsella consisteix en suportar una societat privada i atomitzada, els Ufizzi són, d’un mode molt més complet, una estructura col·lectiva. I, per portar més lluny la comparació, mentre que Le Corbusier presenta un edifici privat i aïllat que sense ambigüitat serveix a una clientela limitada, el model de Vasari és suficientment dual entre les seves dues cares per ser capaç de molt més. Urbanísticament, és molt més actiu.”

Unité - uffizzi 1

comparació 1.jpg

Finalment, també podríem comparar l’altre emblema de la modernitat, la Ville Savoye, amb el Palau Rucellai de Florència en les seves respectives actituds. I es que si la Ville Savoye consisteix una entitat del sòlid primari, representació de la puresa de la forma, un aïllament de l’edifici com objecte enmig del no-res, enmig d’una llibertat absoluta, la magnificència de l’arquitectura en la seva actitud més egocèntrica, el Palau Ruchellai busca d’una manera literal fondre’s amb la ciutat, establir una continuïtat de la textura, un sòlid de fons, formant part també de l’espai de la ciutat amb el seu pati (sense oblidar la llotja), propi de tots els palaus renaixentistes; i tot això sense renunciar a una cert significat icònic, una identitat pròpia de l’objecte però sota un mateix llenguatge de ciutat.

comparació 2.jpg

Potser per aquí aniria la cosa segons ell… “Una estratègia que combini concessions locals amb una declaració d’independència respecte tot el que sigui local i específic”, un doble valor, un equilibri, “un collage”, “una combinació d’imatges dispars o descobriments de semblances ocultes en coses aparentment desiguals”, “Un equilibri entre estructura i esdeveniment, necessitat i contingència, l’intern i l’extern…”

Roma imperial segons canina.jpg

“ Comprendo. Habláis de esa ciudad de la que nosotros somos los fundadores, y que existe en idea solamente, ya que no creo que haya ninguna semejante en la tierra.

En el cielo, repliqué, se ha trazado un patrón de semejante Ciudad, y quien así lo desee puede contemplarlo, y al contemplarlo gobernarse a sí mismo de acuerdo con él. Pero si realmente la hay o si habrà una alguna vez es cosa que para él carece de importancia, ya que actuarà de acuerdo con las leyes de esa ciudad y no otra.”

                                                                                               Plató, República, Llibre IX.

Un pensament sobre “CIUTAT COLLAGE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s