MOSHE SAFDIE

L’HABITAT ’67, ARQUITECTURA AL SERVEI DE LA LLAR

Avui us volem parlar d’un arquitecte “superstar”, però que per a molts és un gran desconegut. Ens referim a Moshe Safdie.

Nascut a Haifa (actual Israel) a finals dels anys 30, es trasllada amb els pares sent un nen al Canadà. Allà aprèn de la cultura occidental, i els seus dons el porten a ser un deixeble de Louis Kahn.

Influenciat, per una part, per l’estil de vida del mig orient i els viatges realitzats a l’Índia, i per l’altre, pel formalisme i les tècniques constructives del formigó armat i dels prefabricats, apresses del seu professor i arquitecte de Filadèlfia. Aquesta barreja i la convicció de Safdie, per creure que el que pensava era el correcte, el van portar a realitzar un dels projectes finals de carrera més valents i atrevits que mai s’han vist en l’arquitectura postmoderna.

Safdie no es va marcar com a objectiu un projecte formal que mostrés la mescla identitària que representava la seva persona. Per ell l’important era construir un objecte contextualitzat en funcions i en necessitats marcades per l’actualitat (la seva actualitat). El projecte el presenta no només com una solució espacial de l’habitatge, sinó que a més es preocupa de tots els aspectes afectats i que afecten l’obra i les conseqüències que representa la construcció del projecte per a la ciutat.

Per tant, per l’arquitecte israelià, pensar un habitatge no només implica pensar un espai i uns materials, sinó que també implica pensar perquè, com i on han de ser aquests espais i aquests materials. No importa la forma o el material, importa les conseqüències d’aquests a la resta de la ciutadania.

Aquesta idea se suma a un discurs ecològic i de rendibilitat. També representa una reformulació de les ciutats i les formes de relació entre veïns que fins al moment s’havien establert. Safdie està buscant una revolució en la forma de viure, i l’arquitectura i la tecnologia han de ser les eines que guiïn el camí.

1(Fotografies de la maqueta del projecte final de carrera de Moshe Safdie)

El projecte es presenta com una construcció en la qual ciutat i edifici són indistingibles i que entren en harmonia. Hi ha una convivència ciutadana dins del mateix edifici, però alhora és un espai prou diàfan per a ser confós amb una estructura urbana.

La forma no ve determinada per un factor “determinista” de l’arquitecte; és el resultat d’una immensa exploració en la forma i en l’apilonament dels habitatges amb l’objectiu de trobar la millor solució per a tots els habitatges.

Cada apartament és una unitat que ha de ser colonitzada per la identitat d’un usuari formant una casa, una llar. Cada unitat permet el desenvolupament privat d’una identitat. Però, aquesta individualització és antagònica a les barriades de cases unifamiliars nord-americanes. Les unitats no estan separades, tot el contrari. Cada unitat forma part d’un conjunt més gran connectat mitjançant grans i generosos mecanismes verticals i espais intermedis. Trenca completament amb les situacions incòmodes dins d’un minúscul ascensor per donar pas a una comunitat de veïns que poden compartir espais del seu edifici confosos amb l’entorn i l’espai de la ciutat.

3

Tot això ens sona a utopia, a somni de llunàtic. Però gràcies als fets històrics, tenim la sort de què aquesta idea formes part de la realitat. La construcció es va efectuar l’any 1967 a Montreal. El nom del projecte és d’Habitat 67’.

5

Formalment Habitat 67’ es pot confondre amb una ciutat del mig orient, però el resultat de la forma no és una decisió estètica, més aviat és una seqüència de buits i plens determinats segons la funció que hagi de desenvolupar aquest material. La forma no és arbitrària, ni en l’edifici de Safdie ni en les ciutats. Hi ha una gran experiència col·lectiva i sostinguda amb el temps que permeten definir aquests espais buits. La perforació permet a les ciutats del mig orient la relació entre la vida privada i el comerç. Doncs a l’Habitat 67’, la perforació permet tant la dignitat de tots els habitatges com la relació directa dels espais intermedis amb la ciutat.

7

8

I, a tota aquesta experimentació formal, Safdie, a més, va organitzar tot el projecte mitjançant l’ús dels prefabricats. Cada habitatge va ser construït com una unitat prefabricada i que descansava sobre la resta d’unitats. La industrialització per a Safdie era indispensable. Suposava un abaratiment de la construcció i una metodologia constructiva més ecològica i respectuosa que la resta de tècniques. A més, la indústria, com a llenguatge internacional, li permetia expandir la seva idea de l’habitatge a qualsevol part del món: una ciutat sostenible, en la qual tothom pot tenir la seva pròpia llar i alhora formar d’una comunitat ben amplia.

9

Abaratir costos mitjançant l’ús de prefabricats o la construcció eficient i optimitzada de les comunicacions verticals, que passen a formar part d’una xarxa més amplia, permetien donar habitatge digne a grans masses de població sense haver d’abaratir amb qualitat espacial, feina de raonament ni disseny.

Safdie ens ensenya que no importa el formalisme del material o de la forma, sinó que la importància està en el contingut real d’una idea. L’arquitecte ha de ser aquell que construeix optimitzant la matèria i que sap recuperar l’origen de qualsevol aspecte, perquè en l’origen hi ha l’experiència del temps. L’arquitectura no ha de ser la finalitat; ha de ser l’eina per dissenyar la dignitat de les ciutats i de les llars.

10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s