CAPELLES LAIQUES

En blanc… (llegint lent…)

 .

Deixa la ment en blanc…

 .

[Podríem posar una bona música de fons]

 .

.

Només que acompanyi

 .

Potser res en concret… unes notes qualsevols

 .

 Tota en blanc. .

Però per molt que t’hi esforcis aquí et tens. Seguint el ritme del baix que sona. Profund. Repetint la melodia del piano en primer pla… Ressegueixes amb els dits els marges de la font de pedra, encara humida de lluna, t’adones de la potència històrica de l’espai, i, per si en quedés cap dubte, les cicatrius de la memòria disparada contra la paret et susciten sentiments oblidats.

No és pas ràbia ni tristesa, simplement sents i penses que ara sents que penses.

vinga, va! En blanc…!

 .

t’hi esforces.

 .

Però et trobes altre cop entre imatges de colors vius. Aquella posta de Sol amagada entre roques esquerpes, la costa, l’horitzó. Un mati de mar blava, el comiat al port, la llàgrima d’enyorança, fins i tot abans de l’adéu… potser un fins mai més… L’ombra de l’arbre, i la fulla. La fulla que es nega a ser arrancada de la branca seca, lluita aferrada a l’impossible, sap, en el fons, que no pot vèncer el pas del temps.

 .

Què et passa?

 .

Només busques trobar-te! I sembla tant difícil… però hi ha qui diu que per trobar precisament el que has de fer és no buscar. Són un tipus de persona que diuen que per aprendre s’ha d’oblidar. Aquestes escriuen en un paper que després cremaran, canten només quan estan soles a l’habitació i toquen el violí sense fer sonar cap nota. Potser perquè no acaronen ni les cordes…

_MG_3485

Elles et diran que per avançar has d’aturar-te on el temps sigui aturat.

Que què vol dir?

No ho sabem…

Però mirarem de trobar-hi una resposta:

Amb esforç imaginem que quan ho trobes no ho veus, que no ho sents, que no ho penses… potser que ni hi ets. Potser sols és això, que l’imagines. I llavors t’agrada saber que és un lloc fet per, simplement, ser (o no-ser). On no cal explicar res. On meditar, conèixer, créixer, viure o morir no tenen cap sentit.

L’imagines utòpic…? Entre carrerons estrets del casc antic, llum difosa per l’alçada dels edificis, l’aire fresc de la pluja del mati, una placeta amagada… La mateixa font i la mateixa aigua, ara esquitxant de la mà d’una nena que riu, la ment dispersa. La mare feliç de veure-la feliç, el Sol humit que va caient…

.

Aquelles persones que imaginen un món en blanc han topat, si ho poden recordar, amb el que anomenen “Capelles Laiques”.

I el concepte en sí és molt important! El que implica “laica”. Ser independent de tota confessió religiosa. I és que sovint es barregen idees com meditació, religió, creença, rés, enyorança… sovint ens perdem en prejudicis i oblidem l’essència de l’acció, errem en la interpretació dels espais de culte. No aprenem que, com vèiem en la Capella enBosco, l’únic necessari és un lloc, per fer-lo aquell lloc. Que potser pot acollir una missa la capella? De ben segur que no hi veureu pas un altar, ni llum de veritat absoluta, molt menys personificacions o discriminació.  El que sí que veureu serà un límit trencat. Que una capella ja no és altar consagrat.

1

Una capella és un punt en l’espai que respon a la necessitat de reunir-se en comunitat. Aquella atmosfera perfecte que permet el contacte amb déu (sí, en minúscula), no el cristià, musulmà, budista… No el mar ni la pluja, ni el Sol o la Lluna. Ni tant sols la vida o la mort. Sinó el teu déu. Aquella llibertat interior que et defineix i que no té rèplica en cap cap. En cap ment.

És un punt en l’espai que respon a la necessitat de reunir-te amb tu mateixa. Trobar-te individualment en un sentiment col·lectiu.

_MG_3483.JPG

Ho imaginem com projectàvem fa una estona? O potser et trobes en un pati interior de llum i contrast. Sents l’olor a dinars de tots els tipus, cops de forquilla impacient, brindis que celebren anys, tornades de viatges llunyans… i tu aquí, al centre de l’acció. Invisible. Immòbil. Tancant els ulls vius centenars de vides en un instant. Però cap et viu a tu. No existeixes. Ara ja no, formes part d’un tot on no hi ha temps. Ara ets eterna!

Qui ho sap…?

Per què no al bell mig de Plaça Catalunya? On no es para atenció a res. On mòbils, coloms, globus i crits anul·len l’espai. Aquí pots sentir-te inexistent. No ets res més que una taca clara en el paper blanc.

Aturada. Infinita.

Que la Capella Laica no es projecta. Sols es viu. Però quan hi aconsegueixes arribar deixes de ser tu. Perquè ja no és important. Perquè ja no ets important. Passes a formar part d’un tot. Com Adrià. Per què, què és el Panteó romà sinó una capella laica?

Diríeu, “és un temple! I, sobretot, no és de cap manera laic! El politeisme i culte romà d’aquella època és ben sabut!” i no us faltaria raó. Però detingudes observem les passes lentes, semblen gairebé congelades, de l’única persona “digne” de participar de l’espai creat. Si aventurem el necessari sentiment col·lectiu amb que balla el catolicisme entendrem que és absurd pensar en termes religiosos en un espai individual. El Panteó rep una càrrega individual tant potent que travessa els murs massissos. No hi ha altar, no hi ha veneració, l’edifici s’encarrega d’equiparar la persona amb Déu.

Quan imaginem entrar a l’emperador Adrià per la porta triomfal ens sentim orgulloses d’admirar un espectacle tant complex i, alhora, tant simple. No hi ha res concret, sols l’òcul que et recull la mirada. Un punt tant buit, tant independent… i de sobte el Sol. Entra sense permís, colpejant amb indiferència la paret que, per primer cop, s’adonà de com de bonica és (parafrasejant Louis I. Kahn).

2320336

Si és el silenci exclusiu o el plaer de l’anonimat no ho sabrem mai, però tot el bullici conflictiu (en el millor sentit de la paraula) dels carrers romans es va apagant, la teva presència es difumina… i pensar que tot el món segueix el seu curs al teu marge, que hi ha milions de persones en moviment atrafegat, et fa sentir lliure. És una sensació difícil d’explicar, però molt clara quan la sents. La transcendència es fa palpable quan canvies el punt de mira, ara et veus a tu enfrontada al món i ja no hi ha parets ni cúpules, el teu aïllament en l’espai projecta la vista a través del formigó i el pla físic es dilueix en la teva ment. Aquí no podrem explicar-ho millor que Ortega y Gasset:

 .

“La dimensió de profunditat, sigui espacial o de temps, sigui visual o auditiva, es presenta sempre en una superfície. De sort que aquesta superfície posseeix en rigor dos valors: un quan la prenem com el que és materialment; l’altre quant la veiem en la seva segona vida virtual. En aquest últim cas la superfície, sense deixar de ser-ho, es dilata en un sentit profund. Això és el que anomenen “escorzo”.

L’“escorzo” és l’òrgan de la profunditat visual, en ell trobem un cas límit, on la simple visió està fosa en un acte purament intel·lectual.”

José Ortega y Gasset. Meditacions del Quixot.

Ara que hem aconseguit sortir de nosaltres mateixes ens podem començar a fer una idea concreta del buit, que contradictori…

Fins fa dos dies (un dir) nosaltres definíem l’escorzo com una vista obliqua, gairebé podríem dir a 3/4, de l’objecte arquitectònic. Aquesta visió ens permetia retrobar-nos amb el Partenón d’Atenes, just entrar pel Propileos.

Ara bé. Aquesta simplicitat que s’intueix ens suscitava que no afinàvem bé el tir. Ja que obres de Miquel Angel, Le Corbusier –per exemple a la Tourette o la Villa Scwob- o Miralles –a l’Ajuntament d’Hostalets de Balanyà- perdien tota la potència conceptual  reduïdes, simplement, a un gest formal dinàmic. Ortega y Gasset, per sort, ens obra els ulls per transformar el físic en intel·lectual. Permetent l’ascensió de l’escorzo fins a límits que costen d’entendre i, sobretot, d’explicar. Cosa que fa molt més complex l’anàlisi de qualsevol obra.

I això és necessàriament positiu.

_MG_3480.JPG

Però si rebobinem un moment i tornem a la Roma del s.II potser podem projectar una imatge que ens ajudi a clarificar-ho.

Adrià sent que els fantasmes expectants queden lluny, veu com les angoixes i frustracions desapareixen, mira totes les cares que queden fora els murs però es troba sol, resseguint amb els dits els marges del marbre, encara càlid del Sol i gaudint de com es refreda per tornar on pertanyia, a cada regió del seu imperi. Avança lentament però més lentament avança el seu pensament. Les idees es distancien, ja no podria assegurar si segueix despert, o si algun cop ho ha estat… i sent i no pensa. Que ara sent que no pensa…

 .

Hi penses…

…i penses…

 .

…hi penses…

 .

…no penses…

 

…en blanc.

Un pensament sobre “CAPELLES LAIQUES

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s