TEMPS DE FLORS

UNA FINESTRA A LA FANTASIA

“L’ànima té il·lusions, com l’ocell ales, i això és el que la sosté” Victor Hugo.

Somiar per poder viure dirien alguns… La imaginació com el motor de la vida, allò que ens il·lusiona i ens fa despertar els sentits i la ment, l’estimulant de la pròpia existència, el que li dóna sentit. Mai és bo deixar de ser nen, almenys de tan en tan, deixar-se sorprendre, gaudir de petits detalls… on queda la màgia?

També pot ser una evasió de la realitat, pots veure-la com una fugida, o tot al contrari, també pot ser el camí per arribar-hi, per entendre-la, per criticar-la. Sovint trobem en la literatura infantil i juvenil exemples de ponts entre realitat i fantasia, qualsevol objecte n’és una oportunitat, l’escapada cap a un nou món, una nova dimensió i una nova aventura: l’excitació a flor de pell. L’armari de preciós roure tallat i voluminosos abrics de pell que ens porta cap al món de Narnia, el mur sec i cru de maons que s’obre a l’andana 9 i ¾, el mirall de la malvada bruixa que condemna Blancaneus al son etern, la rosa que amb la caiguda dels seus pètals marca el temps vital a la Bèstia, el llòbrec cau d’un conill que condueix Alicia al País de les meravelles, una realitat absurda i surrealista, o l’enigmàtic llibre que et fa entrar dins la pròpia Història interminable… i la televisió? Què és més que una finestra cap a una realitat fictícia? I la virtualitat d’internet? El mite de la caverna?

“La fantasia no és una via per escapar de la realitat, sinó una invitació per profunditzar més en ella” Esther Earl.

Una senzilla caixa de fusta de pi en una obertura cega d’un estret i ombrívol carrer, amb una delicada i humil flor d’orquídia en el seu interior, poden convertir-se en molt de tot això, només falta moure el fils adequats per encendre el camí de la imaginació i crear una realitat fugaç que et pugui fer trontollar tot l’ésser de dalt a baix, un llampec que et retorni a l’origen i et permeti comprendre la màgia que té aquell lloc, què és el que el fa especial…

Recorregut invers

És Temps de Flors a Girona i, com sempre, no m’ho he volgut perdre. La ciutat es cobreix sota una catifa de colors i aromes, una activitat frenètica de gent amunt i avall omple els carrers, flaixos, tuits i selfies, famílies i turistes, parelles, ànimes solitàries, animals i flors, moltes flors, de mil maneres. És embriagador. Potser ja una mica cansat, m’endinso en els sinuosos carrers del Call jueu, l’ambient ja és un altre, aquí es respira una altra cosa, les reminiscències d’un passat de riquesa i cultura t’observen i et xiuxiuegen, les ombres dels carrers estrets i cases de pedra et protegeixen. Respiro i m’empapo. Pel Carrer de la Força capto un retranqueig, una escletxa penetra el que semblava una casa i es converteix en un passatge, gairebé un sender, que s’enfila amunt, entre esglaons de pedra -em portarà a la catedral- penso, -som-hi-. Consulto el mapa i veig que allà s’hi troba una intervenció. Curiós, miro endavant i veig el que sembla una caixa, mig sortint de la paret. M’hi vaig acostant, de moment no s’hi veu res. Entreveig, d’esbiaix, una flor groga darrere un vidre, il·luminada per un petit fluorescent. Allà hi ha alguna cosa, però, que no encaixa, un reflex estrany en el seu interior. Acabo de fer els últims esglaons i ja la tinc davant… em quedo corgelat, no és una flor, sinó centenars! Milers! Projectant-se cap a l’infinit, sense aturador, sense límits, què està passant? Capficat continuo pujant i, d’entre la penombra del carrer, d’esquitllada, noto al costat un punt lluminós, és un portal que dóna a un pati on, al fons, s’hi albira un jardí resplendent. Segueixo i me’n trobo un altre. Crec que estic començant a entendre alguna cosa.

Patis

Efectivament, el motiu de la intervenció és, amb mínims recursos, crear el mateix efecte que suposa l’aparició d’un pati en el carrer Sant Llorenç: la sorpresa i la projecció d’un jardí il·lusori però infinit, contingut tanmateix dins d’una caixa. Un eixamplament sobtat de l’espai dins de l’estretor i gairebé opressió del carrer, la promesa d’un regal, la il·lusió d’una troballa, el plaer d’una visió.

Documents 2

Per fer-ho possible l’equip format per Josep Ferrando, David Recio i Aleix i Mariona Gorgorió dissenya una senzilla caixa de fusta de pi la qual es col·loca suaument en una obertura cega, embeguda dins els gruixuts murs de les cases, i sense cap modificació en l’entorn gràcies a unes falques que la traven en el forat. L’efecte de multiplicació de la flor es produeix gràcies a dos mirall, col·locats enfrontadament i amb la flor d’orquídia al centre, cada un a cada extrem de la caixa, un davant i l’altre darrere. El primer és transparent (vidre mirall) per a que la gent pugui veure-hi a través i en pugui observar l’efecte, sent també practicable per a la col·locació i manteniment de la flor. Un punt de llum amb una bateria amagada dins la caixa acaba de donar-li la força necessària al conjunt.

esquemes 2

Foto final

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s