PLATAFORMA (e)QUÈ?

-Què en pensa vostè?

-Estava segur que això acabaria així. Ja ho dèiem, a la plaça. Si volen tirar els diners per l’aigüera, s’ho trobaran. Aquí a Les Planes hi ha altres prioritats, i una d’elles no és construir “llocs d’arquitectes” i deixar-los a mitges. M’han dit que està ple de pintades i ningú se’n cuida… Que a les nits hi van bàndals a fumar i passar l’estona, jo espero que ho aturin abans ningú prengui mal! -ens expliquen al Casal del barri amb un to brusc i la mirada fixa en un diari acabat de comprar.

-Home! Tampoc tant! -interromp, desviant els ulls de la novel·la, una dona asseguda al sofà- La meva filla hi va anar un parell de vegades, just quan ho construïen, em sembla que era pels vols de Juny de l’any passat… Em comentava que seria bo pel barri, que ens aportaria espais on reunir-se i fer tallers de molts tipus. Últimament sento a la botiga que el projecte està parat i s’està abandonant a poc a poc. És una pena, l’Alba semblava emocionada quan va començar… -es fa un silenci gairebé incòmode a la sala, al rebuig i la desil·lusió se’ns fan visibles, però els seus ulls tornen a recórrer línies i línies de lletres despreocupades.

Sortim altre cop a la plaça i ens dirigim al Talismán, el bar del barri, per endreçar i interpretar la informació rebuda. Què carai deu ser l'(e)co i per què l’ajuntament ha apostat per aquesta intervenció? Per què aquí, a Les Planes? Quina era la seva intenció real?  Com és que, de sobte, pateix aquesta despreocupació?

Necessitem parlar amb les persones que van iniciar el procés.

Però de moment no serà possible, la plataforma resulta tancada i l’alarma ens fa fugir campi qui pugui -potser no hauríem d’haver insistit tant en obrir la porta…-. Alliberades del so que ens incrimina, mortes de vergonya però aguantant la riallada, ens resignem a conèixer-les d’una altra manera i recorrem carrers gairebé verticals, fent evident la ironia del nom del barri, cap a l’estació de ferrocarril. Però, com sabeu, les desgràcies mai venen soles: un senglar amb mirada ferotge ens barra el pas i ens trobem saltant de tres en tres els esglaons d’una drecera ben peculiar. No ens podem estar d’oblidar el perill mortal que ens assetja per admirar l’escena daurada d’un Sol de vespre caient sobre Les Planes.

PASaPAS.png

-Macu, eh? -una veu ens desperta del somni i ens fa baixar a terra, la mirada també. Ens trobem assegudes al costat d’una noia morena que no sembla sorpresa per la nostra arribada.

Ara ens adonàvem d’on érem. Cilíndres grisos i esquerdats s’apil·len formant una escala infinita i sinuosa que, tocada per la claror de la tarda, dibuixa formes que es tensen amb la natura, un arbre, canyes, un gronxador… La veu propera ens narra una història que neix amb un grup d’estudiants que, proveta a proveta, pas a pas, retrobaven una ruta oblidada. Podíem imaginar la suor, l’esforç, totes les mans que han ajudat a fer créixer aquest monument. I ens sorprenia la facilitat amb que ho explicava, totalment transparent. Mentrestant els caps ja ens volaven a anys llum de distància del motiu de la nostra arribada al barri. Els mojitos s’evaporaven a les nostres goles, parlant de la vida, de l’amor, de la mort, tot molt shakespearià -això de les novel·les ja se sap!- i entre anècdotes i riures se’ns fa fosc. Avui no hi ha lluna i ens guiem a les palpentes demanant al cel no caure rodolant.

13939305_1711549662431409_4338831265546870251_n

Esquivant mosquits provant de mossegar-nos els turmells veiem passar com un llampec el tren de les 23:19, l’hem d’agafar en direcció Barcelona, nosaltres dues i la remor d’un vell conte per acabar presionant per sortir, el que traduíem en un mal de panxa conjunt. I ella, com si ens pogués llegir les ments despistades, ens proposa de tornar l’endemà al mati. Ni tant sols vam acabar de sentir-la, vam esclatar d’alegria en saber que l'(e)co obria les seves portes per una jornada de treball el cap de setmana. Tot abraçades i alegria, ens feia sentir com a casa, però per més que hi parléssim teníem la sensació que mai arribaríem a conèixer-la del tot. I no sabem encara si ens referim a l’Anna o a Les Planes…

···

De bon mati les piles al 100%, un suc de taronja en brick, la madalena corresponent i un somriure ple a les cares. Davant nostre 20 minuts de pendent extrem. Preparats els piolets i les cordes! Maleïts 28 graus de principis de Setembre… no podem dir que arribéssim de molt bona lluna, però… “quin dia fèia, amics”! Tot l’entorn convidava a badar eternament amb la mirada, el cel blau, un ocell que baixa en picat i l'(e)co.

img-20160903-wa0016

Però… no era pas com ens l’havien pintat! Les parets translúcides llueixen el Sol de finals d’estiu; el paviment -nou de trinca!- ens convida a descalçar-nos per sentir el formigó fred, però ens aturen “ipso facto”, un noi jove amb ulleres de Sol i un somriure despreocupat ens deixa caure tornavisos, draps, cargols i guants des de dalt d’un dels mòduls de fusta. Mans a l’obra!

Crash!

Pum!

Auu!

Després de múltiples destroces involuntàries, per sort sense víctimes, ens apartem -tot per seguretat- cap a una noia que neteja un dels “famosos” graffitis. Podríem descriure durant hores el somriure amb el que ens va rebre la Simona, donant-nos draps i alcohol per netejar; explicaríem perfectament el seu to de veu, dolç, acollidor; la sorpresa que sentírem quan ens parlà dels seus orígens italians! Les preguntes tant concretes i encertades que ens deixaven mudes, reflexionant… però realment no ho volem, seria descriure el Sol en un eclipse. Perquè hi havia un element que ens fèia tremolar d’intensitat, invaïa tot l’aire, escudrinyant minuciosament el seu voltant fins reposar en tu, de fet -seguint el fil poètic- reposava en la teva ànima. T’atravessava de dalt a baix amb una esgarrifança que agraïes per real; un color marró-beix tirant a mel i tocs d’acuarel·la verd mar -idealitzar uns ulls dóna aquest resultat-. Embadalides pel moment passaven els minuts i les hores sense fer les preguntes fonamentals que ens havien dut aquí -ja veieu que en qüestions de detectiu no ens guanyem pas els quartus… vaja, com Dupond i Dupont però sense barret fort- quin parell de babaus… Només quan recuperem l’esma som capaces d’articular:

“Què és ben bé això de l'(e)co? I què voleu fer per Festa Major?”

Val a dir que encara no hem après a indagar però, per sort, hi ha bones respostes a preguntes mediocres -ens falta molt per aprendre!- i ens informaren que la Festa Major és l’oportunitat perfecte per tenir contacte directe amb la gent del barri. Un moment de compartir i crear el que serà el nou espai per Les Planes. La il·lusió es nota en cada detall que ens explica, des de l’exposició sobre la plataforma fins als tallers per canalla que estan organitzant. Ja preveiem que serà una cita obligada! Un moment en que l'(e)co serà, efectivament, col·lectiu.

És quan preguntem pels orígens del procés que s’hi afegeix una veu energètica i potent que es projecta a tot l’espai interior, es presenta en Bernat. La seva seguretat ens fa creure cegament en el que diu i, a “canvi” de la informació ens enrolem a dissenyar i construir bancs, expositors i taules, tot i avisar que potser prendíem mal! Cada vegada aconseguim endreçar més la imatge del conjunt. Ens parlava del Solar Decathlon 2012 i la seva participació amb l'(e)co com a casa sostenible i autosuficient, la premisa de tenir una segona vida un cop acabat el concurs, la opció de posar-lo en el golf de…

…pam!

Per un cop en tota la investigació sentim que estàvem connectades des del primer moment! Ho recordem! El procés inicial contemplava col·locar l'(e)co al golf de Sant Cugat. Un bar, que ara anomenen “meeting point” amb l’accent yanqui, sense cap tipus de retorn social. Evidentment les empreses patrocinadores del projecte n’estaven contentes, era bona publicitat. Però l’estancament de pressupostos va fer que s’aturés tot i es rescatés per Les Planes. Com diu en Bernat “complint una funció antagònica a la que es prevèia i, francament, ara té molt més sentit.”

No sabem ben bé com però hem aconseguit acabar un banc de fusta! Ha quedat bonic i tot, vist sense ulleres potser ens el compraríem a l’Ikea! I ara, la prova de foc… hi seiem alhora, si caiem de cul, que sigui juntes! Aguanta! En Bernat ens seu a sobre, i la Simona també! L’Adrià, encara amb les ulleres de Sol penjant del nas, s’hi llança en planxa i sort que en podem sortir a l’últim moment…! No ens veiem capaces de repetir tal proesa constructiva!

wp_20160904_001

Però retornem a la nostra història. Al Casal ens van parlar d’unes destrosses, ens feien imaginar un espai desamparat i gairebé en runes, la realitat ens contrasta moltíssim i la vida que desprèn aquest lloc és exhuberant, sempre rient i treballant, amunt i avall. Reconeixem una voluntat molt precabuda en cada acció que es fa. Tot mirat i pensat perquè sigui coherent i pugui arribar bé a tot Les Planes. Pas a pas, “pasito a pasito” que diu la Simona. I sentim forts sentiment contradictoris quan parlen de l’època en que es va abandonar la plataforma. La falta de pressupost per acabar el muntatge va propiciar que “arqbag” -així ens fan saber que es diu el seu col·lectiu- es dediqués a tot l’aspecte contingut en l'(e)co, decidir no improvitzar i esperar les partides econòmiques que vinguessin. Això va comportar un ús no esperat de l’espai amb conseqüències molt negatives tant econòmiques com d’ànims, i això es nota en la profunditat quan parlen del que varen sentir al veure portes trencades i pintades per tot arreu…

El silenci es fa palpable uns instants però l’Adri, amb to animat i comprensiu, destaca que aquest període ha fet aflorar una necessitat en el barri, un espai per aquesta gent que ha trobat una “oportunitat” en l'(e)co. S’encén una cigarreta i ens mira, però sense esperar una resposta concreta, simplement acompanyant-nos en l’aventura. A la radio hi sona alguna cançó “top” de l’estiu i això li recorda que podem començar a fer el dinar, “però primer de tot…!” I ens llança cerveses que gairebé hem de fer malabars per aconseguir baixar-les de l’aire.

Mentres la paella es va coent, a foc lent i amb una recepta amb més pàgines que alguns llibres de Ken Follet, ens parlen del que anomenen “PAS a PAS” -Projecte d’Acció Social a través de la Participació, l’Arquitectura i la Sostenibilitat- una plataforma de recerca i acció vinculada a la universitat que es proposa donar les eines per recuperar i potenciar els valors cooperatius i identitaris del barri de Les Planes. Entre les accions que proposen trobem REC (Rehabilitació Energètica de Comunitats) on hi apareix una terrassa i una dona, la Teresa, que la Simona en parla amb un amor que fèia temps que no gaudíem; també ens expliquen unes escales de provetes que segueixen una antiga ruta anomenada Ringo Rango i riem amb moltes ganes quan expliquem l’incident del senglar al descobrir-les ahir a la nit. Entenem el conjunt de les accions i ens proposen de participar aquest cap de setmana amb la plataforma i seguir treballant l’àmbit Pere Grau, que anomenem “les pistes”. Com voleu que diguem que no si de sobte una paella on gairebé hi podríem entrar un matalàs “king size” apareix per la porta!?

N’hi ha per totes -i en som un futimer!-, una cooperativa d’arquitectura que es diu LaCol, un col·lectiu que es fa anomenar RUSC, l’Anna, i en Nico i la Iraia de la comissió de festes de Les Planes, amigues d’arqbag com en Toni, en Nicolás, l’Alfonso, gent de la universitat, veïns i veïnes de Les Planes…

IMG-20160904-WA0024.jpg

Hi som totes…

…i ens adonem que, a l'(e)co, només hi faltes tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s