L’ESPAI PÚBLIC

“Public space […] is where two strangers meet”*1

“L’espai públic […] és un lloc on es troben dues desconegudes”

Richard Sennett

Vitruvi, Semper, Palladio, Debord, Banham, Constant, Zevi, Mies, Le Corbusier, Venturi, Frampton, Pallasmaa, Koolhaas… Quan ens centrem en frases “importants” de la història acostumem a centrar-nos en la gran magnitud del que ens expliquen. Aquelles paraules exactes, en la formulació exacte, amb l’entonació exacte. Ens ho expliquen de la millor manera que saben, i nosaltres ho interpretem, sense massa marge d’error, ja que són pontificacions clares.

Fins i tot llegint aquesta frase de Richard Sennett ens adonem de la transparència que desprèn. És com és. Clara, directa…

…o no?

Nosaltres creiem que l’important d’aquesta frase és, en gran mesura, el que no diu. L’espai en blanc entre paraules que ens deixa imaginar tot un món de possibilitats. La presentem:

“L’espai públic […] és un lloc on es                      troben dues desconegudes”

La distància amb la que es mira l’arquitectura és la mateixa amb que es llegeix. La distància entre paraules, entre significats, entre significants…

“L’espai públic […] és un lloc on es (poden) trobar dues desconegudes”

Ho aneu intuïnt? El que no es diu…

“L’espai públic […] és un lloc on es (poden) trobar dues desconegudes”

Exacte. Ens expliquem!

Al escriure “lloc” a l’inici de la frase se’ns situa el camp d’acció en un espai físic. Una realitat palpable i concreta. Estem parlant de percepció sensorial. Una vivència sensible. Ara bé! El que no diu, “(poden)”, fa referència a una freqüència. Normalitza la trobada, de puntual a constant. No “poden trobar-se”, sinó que “s’hi troben”. Sempre, a cada instant, a cada contacte. Aquesta percepció respon a un món psicològic. Una vivència emocional.

Parlant en termes comparatius, mentre que un “lloc” és físic material, un “temps” és psicològic immaterial. D’aquesta manera podem dir que l’espai de caracterització pública esdevé per uns factors físico-sensorials i uns psicològico-immaterials. On, la unió de les dues parts configura la imatge perceptiva de l’entorn en el que ens trobem. I aquesta percepció juxtaposa una atmosfera palpable col·lectiva i una memòria etèria personal, creant, així, la sensació de pertinença a un espai, tot i que tingui un marcat caràcter comú.

nolli_rome_detail.jpg
Rome Plan, Nolli (1701-1756)

Si definim alguns termes recurrents… Entenem que podem parlar de “públic” en quant podem parlar de “privat”, per la teoria dels contraris d’Heràclit. I en la primera ens referirem sempre a un espai comú, la porció compartida de món; mentre que la segona té a veure amb la privacitat, la intimitat i, per sobre de tot, el -relativament- modern “dret a la propietat”, llei de 1807. Segons Hannah Arendt, entre aquestes dues esferes existeix l’esfera social. Que des de la Il·lustració es troba en constant creixement en detriment del que és privat i íntim, per un costat, i del que és polític, per l’altre.*2

Aquest entorn “social” és totalment necessari no sols per Arendt. Tenim exemples de molts camps que arriben a la mateixa conclusió. Des del psicoanàlisi de la mà d’Erich Fromm es defensa que l’espai social té a veure amb una condició més psicològica. De nou ens trobem en la bifurcació, sempre complicada, entre l’eteri i el corporal:

“Hi ha una altra part que és igualment compulsiva, una part que no es troba arrelada als processos corporal, però sí en l’essència mateixa de la vida humana, en la seva forma i en la seva pràctica: la necessitat de relacionar-se amb el món exterior, la necessitar d’evitar l’aïllament. Sentir-se completament aïllada i solitària condueix a la desintegració mental. […] Aquesta connexió amb la resta no té res a veure amb el contacte físic. Un individu pot estar sol en el sentit físic durant molts anys i, amb tot, estar relacionat amb idees, valors o, com a mínim, normes socials que li proporcionen un sentiment de comunió i “pertinença”. […] la solitud física es torna intolerable sols si implica també una solitud moral.”*3

L’acord amb Fromm és parcial. En aquest cas semblem de la branca Aristotèlica del punt mig i per a nosaltres la reivindicació de pertinença conté, en sí mateixa, una lluita corporal i física molt important. Ja sigui parlant de la “simple” connexió amb un espai públic o la desconnexió forçada d’un territori ocupat, en veu de Firas Shehadeh:

“[…] intento, en la meva lectura, provar la meva existència i enfrontar-me a la violència i a la brutalitat del colonialisme amb l’existència del meu cos i/o del seu impacte i les polítiques que s’hi associen. […] L’existència del cos […] és, en sí mateixa, una raó per a l’exercici de la violència, per a la seva negació i per a la seva restitució a la zona del no-ser”.*4

Retrobem en aquest punt el nucli de la nostra tesis, una sinestèsia que uneix a Plató amb Aristòtil, a Descartes amb Hume, al racionalisme més potent amb l’empirisme més concret, la península amb l’illa, la “moral” de Fromm amb la “corporeïtat” d’Arendt i Shehadeh. La primera conté una resposta identitària del lloc. El conjunt de normes i característiques culturals que defineixen l’entorn i les nostres relacions humanes. La segona, en canvi, explota el sentiment d’apropiació, resultat de l’evidència del “jo”, de l’estructura mental, emocional i, sobretot, física de cada individu.

constant02_body.jpg
New Babylon, Constant

Aquesta recerca sembla una mica freda. Atribuir tota la potència d’un espai a la percepció individual, reduïnt el col·lectiu a un simple conjunt moral… Per desgràcia aquesta societat definida per la globalització nega la identitat pròpia mentre reprodueix apologia a la llibertat individual. Una contradicció de base que també trobem en l’argumentació de les nostres convidades, Fromm i Shehadeh. Des del punt de vista de la psicoanàl·lisi defensen la naturalitat de l’anomenat “procés d’individuació”, consistent en una ruptura psicològica entre el “cosmos” i el “jo”. Reconeixent, a partir d’aquest moment, una distància entre l’ésser i l’entorn, expressat de manera sublim per Richard Hughes en el seu llibre “A High Wind in Jamaica” on descriu el despertar de la consciència de sí mateixa d’una nena de 10 anys.

“I llavors, a l’Emily, li va passar un fet de considerable importància. De sobte es va adonar de qui era ella mateixa. […] una idea va creuar el seu cap con un llampec: que ella era “ella”. […] cada vegada que movia un braç o una cama, en aquesta acció tant simple, trobar aquests moviments tant obedients al seu desig l’omplia de joia. La memòria li deia, per suposat, que sempre havia estat així: però abans ella mai havia parat atenció a com de sorprenent era tot això.”*5

Un xoc psicològic d’un procés corporal que evidencia la nostra condició d’individus davant el món necessitats de relacions humanes per evitar l’aïllament social. I aquesta proximitat només pot passar per la integració en l’espai públic. En aquest lloc on dues desconegudes es troben constantment i comparteixen una moral adquirida, es forma una atmosfera física i una memòria cultural en un espai neutre de caràcter inclusiu. I aquest punt és molt important. Enllaçant amb l’argument de Shehadeh en defensa de la identitat pròpia, no parlem d’un paper en blanc on hi entrem i sortim de puntetes, per no embrutar o, si ho fem, netejar-lo immediatament. Estem reivindicant una pinzellada forta, una traça potent i significativa en un entorn col·lectiu, comú, de totes les persones que el trepitjaven, el trepitgem i el trepitjaran.

“l’oposició a la desfilada cap a un neoliberalisme globalitzat que crida a la no-identitat o a la identitat global”*6

Una força pròpia de cada individu, sí. Però que mai desperta pensant en el “jo”, sinó que treballa per un “nosaltres”. Una proposta oberta i accessible on la multiplicitat destrueix la jerarquia i es regeix per l’art de vincular-se i desvincular-se, d’aparèixer i desaparèixer.

És en aquest punt on la tesi obra una escletxa per explicar els factors que determinen la pertinença d’un espai. Com hem anat veient, el marc neutre-inclusiu es forma per una percepció individual aplicada a una acció col·lectiva, apropiant-se de l’espai amb el seu ús, la seva pràctica immediata i corporal, una identitat heredada -memòria d’una moral cultural- i un teixit relacional que fuig de l’aïllament propi del nostre creixement.

Recordem amb intensitat -tot i discrepar en moltes altres parts de l’obra de Constant- aquesta magnífica cita del llibre “New Babylon”:

Nueva Babilonia no se detiene en ninguna parte, puesto que la Tierra es redonda. No conoce fronteras, puesto que han dejado de existir las economías nacionales, ni colectividades, puesto que toda la humanidad es fluctuante. Cualquier lugar es accesible a todos y cada uno de les individuos. Toda la Tierra se convierte en la morada de los terrestres. Cada cual cambia de lugar cuando quiere, y va adonde quiere. La vida es un viaje sin fin a través de un mundo que se transforma con tanta rapidez que a cada instante parece distinto“.*7

Un espai públic per definició, sempre canviant, sempre nou, sempre compartit.

Notes.
*1 L’espai Públic, Richard Sennett.
*2 La Condició Humana, Hannah Arendt.
*3 Por a la Llibertat, Erich Fromm.
*4 I came from there, Firas Shehadeh.
*5 A High Wind in Jamaica, Richard Hughes.
*6 I came from there, Firas Shehadeh.
*7 New Babylon, Constant Nieuwenhuys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s