CAROLINA GARCIA

CONVERSES A L’ETSAB.

Entrevista realitzada pel col·lectiu Rusc al març  de 2016.

Lloc. Fundació Enric Miralles.

CAROLINA GARCIA.

Arquitecta (2005), doctora en Teoria i Història de la Arquitectura (2012) per la Universitat Politècnica de Catalunya

Professora d’Història de l’Art i l’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC)

Professora de Teoria i Crítica de l’espai interior l’Istituto Europeo di Design de Barcelona (IED)

Autora de nombrosos assajos sobre l’art i l’arquitectura del segle XIX i XX

Aquesta és una versió reduïda de la conversa. Per a descarregar la versió íntegra sols cal que premeu l’enllaç que deixem a continuació:

Conversa completa

DSC00240.JPG

RUSC

Qui és Carolina Garcia?

CAROLINA

Vaig acabar la carrera amb 24 anys, i em va sorgir com una mena d’inquietud personal de dir: “no en tinc prou”. Era un moment bo per entrar a un despatx però l’interior em va dir: “no, continua estudiant” i dos mesos després de presentar el projecte de final de carrera em vaig matricular al máster de teoria i història de l’arquitectura.

El màster va durar tres anys i tot just acabar-lo vaig dir: “no, vull més!”, i vaig fer el doctorat. En el màster et formes creant un panorama molt atractiu, en el doctorat ja vaig filar més prim, segurament influenciada per la figura de Narcís Irízar -tenia uns cursos on parlava de Walter Benjamin, de l’àngel de la història, de filosofia, d’estètica…-.

Jo sempre he entès l’arquitectura com una mena de “cos radiant”, un cos que radia coneixement. I un d’aquests vectors que radia per mi són les lletres, és la cultura, la literatura.

Per tant, estar aquí avui, amb vosaltres, explica una mica la manera com entenc la disciplina; complexa, contradictòria, com un “rizoma” a vegades, difícil d’esbrinar-ne els vectors. Però un d’ells, que crec que és molt important, és la literatura, la paraula.

RUSC

Què t’emocionava i t’emociona del dia a dia? Com a estudiant o professional.

CAROLINA

És una pregunta maca, m’emocionava veure allò que diu Nietzsche de “l’etern retorn”, en el fons, per parlar del present i entendre coses que passen en el món global i capitalista d’avui en dia, de la societat de l’espectacle o de les masses, has de parlar de Roma.

Quan ets estudiant comences a descobrir que l’arquitectura es fa des de l’arquitectura, que els bons arquitectes que realment ens emocionen –i no sé ben bé perquè ens emocionen encara-, els que desperten quelcom en nosaltres, són persones molt intel·ligents que han sigut capaces de generar un discurs, d’aprendre de la història determinades lliçons i fer-les, després, fàcilment comprensibles.

La primera arquitectura que em va emocionar va ser el Panteon a Roma, tenia vint anys i els meus companys encara fan la broma “Plora, Carol”, i sí, vaig plorar. I jo crec que és el sentiment del sublim més bèstia que he tingut mai a la meva vida. I et preguntes “per què?”, i intentes entendre que és l’edifici més important de l’antiguitat… que durant dos mil anys tots els edificis han tingut, en certa manera, una reflexió vers aquesta obra. M’emocionava, veure que l’arquitectura havia sigut gran.

DSC00259

RUSC

Voldríem parlar de la relació d’arquitectura i política. Terragni, Le Corbusier…

CAROLINA

La pregunta trampa és si pot haver-hi bona arquitectura feixista? Clar que la hi ha. La bona arquitectura, és un acte d’ideologia. El problema d’entendre l’arquitectura com a idologia, és entendre la complexitat del que succeïa a Europa als anys ‘30. No es pot dir si una arquitectura és correcte o incorrecte moral o èticament simplement per la ideologia que va al darrera. Hi ha molts més factors que sempre s’han de tenir en compte i passen pel context.

La política i el poder necessiten de l’arquitectura. Sempre, sempre. I qui digui que no, qui entengui que l’arqiutectura pot existir al marge del poder, és que realment no ha entès que l’arquitectura és un mecanisme del poder. Avui en dia s’està intentant plantejar quin tipus de poder alternatiu hi ha. Però no ve dictat per com enteníem fins ara el poder sinó d’una altra manera, de forma cooperativa, la idea de projecte col·lectiu, però això també és poder. Hem d’intentar trencar el tabú que el poder és una cosa vertical, sinó que també pot ser una cosa horitzontal, i es va aprendre amb la primera etapa bona dels anys ’20 a Rússia. a través de comparatives i d’eines de gestió.

RUSC

I, enllaçant amb un dels temes que normalment preguntàvem i ens preocupava: És impossible obviar la història i sempre hi es present, encara que s’intenti trencar una mica amb el que ve..

CAROLINA

Es que, saps que passa? Ho explicava en Livio Vacchini, que va venir a fer una conferència a l’ETSAB. I va començar dient: l’arquitectura no existeix, no és un ciència exacta. Si la vols definir trobaràs milers de definicions, i cap t’explicarà segurament que és l’arquitectura. L’únic que existeix és l’historia de l’arquitectura, entenent per història de l’arquitectura qualsevol edifici que estigui acabat i que forma ja part del temps. Tenim edificis que sabem que són arquitectura però no sabem el que és l’arquitectura en sí.  I aquests edificis que ens diuen què és l’arquitectura, que són amb els que podem aprendre coses, que ens interessen, formen part de la història.

Si, s’ha de renovar el projecte, ha d’estar viu, ha de ser sempre història crítica. Es que no hi ha una altra manera… però en qualsevol camp! La recerca és recerca des de la història, sempre.

DSC00277

RUSC

Clar, la pregunta venia una mica a posar-nos a l’actualitat, al món en el qual vivim, la imatge comercial. Que és una mica el model que se’ns va venent i que fins i tot hi és present a l’escola. Quina és la teva visió sobre això, sobre aquest model actual, molt dominant i molt imposant.

CAROLINA

La idea de la imatge vols dir? O la comercialització de l’arquitectura i entendre l’arquitectura únicament des de la imatge?

RUSC

Des de la imatge i des del control que el mercat té sobre l’arquitectura. Que en el fons és la imatge, si, si.

CAROLINA

Una pregunta molt complicada eh… perquè la imatge ho és tot però no tothom entén que la imatge, encara que ho sigui tot, no pot ser-ho tot. I llavors causa una tautologia molt estranya de la qual no sé com sortir.

RUSC

D’acord, però ara es busca el visual, l’immediat.

CAROLINA

Però vosaltres quan projecteu, com projecteu?

RUSC

Be, vam començar… l’altre dia nosaltres vam anar a parlar del nostre projecte a classe i vam començar amb una imatge del Team X que diu: de nosaltres i per nosaltres. I diguem que, des de la nostra innocència, segurament…

CAROLINA

Perquè vau agafar la imatge del cercle, de la comunitat amb totes les pilotetes a dins de la gent, que és un fotomuntatge, val..

RUSC

Llavors nosaltres allà enteníem que en una pilota hi entrava l’acròpolis, hi entrava un edifici de Van Doesburg i hi entrava un edifici vernàcul i a l’altra hi havia les persones. Sempre en dos espais diferents. Tot i que tot fos muntat tal com es entès per nosaltres, la societat seguiria participant des d’un punt extern. És a dir, que l’arquitectura es seguiria fent des d’una jerarquia molt clara on l’arquitecte és la persona que fa l’edifici i tu el gaudeixes. Era només per donar èmfasi a aquest caràcter de que les persones que han de participar en l’arquitectura.

CAROLINA

Això que dius a Barcelona té un gran exponent, un edifici que va fer possible que existís una arquitectura que fins ara no existia: la casa Bloc. Ells tenien també un projecte al cap. El que no vull és que, en certa manera, es cregui que l’arquitectura social o l’arquitectura d’aquest nou canvi de paradigma no necessita d’altres eines. L’arquitectura es fa, insisteixo, des de l’arquitectura. I que al final el centre sigui la persona és bo. Però ha d’haver-hi un projecte al darrere, que materialitzi els esforços de fer possible una arquitectura on abans no hi havia arquitectura. I segurament necessitaran també d’aquest agent tan pervers que és el poder, encara que sigui el col·lectiu. Però ha d’existir, ha d’existir el projecte. Des de les escoles ens manen molt amb la imatge… heu d’entendre el què és una escola [riu]

Una escuela es un educador del gusto. Es el que te dice esto si, esto no… o no? O no os pasa?

RUSC

Si, si.

CAROLINA

En cierta manera, las escuelas son adoctrinadores del gusto. Y esto es lo que no debería ser, los programas de proyectos tendrían que ser mucho más potentes, tocar a la médula. Temas imprescindibles: el peso, la gravedad, el programa, la función, el lugar. Pero a la medula, no un maquillaje, es algo medular.

DSC00238.JPG

RUSC

I llavors aquí voliem incidir una mica amb el tema de l’escola que vam arrencar l’altre dia, però que ens agradaria traslladar-lo aquí, tot el tema de l’actualitat… Tu deies: “no se si vull ser massa crítica”, doncs ens interessa que ho siguis, no?

CAROLINA

S’ha de ser crític, es lo único que nos queda ya…

RUSC

Doncs endavant!

CAROLINA

Una universidad de excelencia debe, en cierta manera, basarse en una investigación de excelencia, en la primera línea de la vanguardia de la docencia,  investigar, estar constantemente renovando contenidos.

Porque si no, no tiene ningún sentido hacer visibles manuales de construcción de hace diez años, con powerpoints; eso no es docencia, es un curso en el que uno se matricula y ya funciona, más o menos, por inercia. La exelencia en la docencia se tiene que basar en la investigación, es un pez que se muerde la cola. Para formar parte de un equipo de investigación necesitas tener un contrato a tiempo completo.

Los contratos a tiempo completo están la mayoría congelados; hay una masa ingente de doctores acreditados para optar esas plazas y están en una bolsa de espera, en una cola tal, que seguramente esta situación, en el momento que se descongele, generará un momento de competitividad tal que será, en términos coloquiales, una merienda de negros. Las universidades públicas españolas están viviendo de rentas, de la faena bien hecha seguramente hace diez años, porque no se pueden incorporar a esta masa crítica de un relevo generacional, estamos asistiendo en un proceso en el que la inercia de los años, generosos, está haciendo ahora pues sus últimos estertores seguramente.

Desde 2011 se deniegan sistemáticamente según qué proyectos, porque entramos valores de análisis y de requerimientos kafkianos, se está privilegiando más la operatividad, proyectos muy concretos, que antes cuando había dinero se podia generar proyectos de investigación pura. Ahora eso ya no existe, y si no existe gente joven a tiempo completo en las universidades, si no se entiende que las cosas cuestan dinero, y que costar dinero es no mantener una universidad con el ochenta por ciento de su plantilla como profesores asociados sino que el ochenta por ciento de la plantilla de una buena universidad tendría que ser a tiempos completos.

La universidad española está en un momento crítico.

RUSC

Entonces estamos condenados.

CAROLINA

Estamos condenados? No, se están comiendo el piso las universidades privadas, las únicas que han comprendido que las cosas valen dinero y que para tener una revista de élite, académica en términos estrictamente docentes, indexada a los mejores cuartiles de investigación vale dinero.

Porque tienes que tener unos revisores, unos expertos internacionales que revisan la calidad de los artículos que llegan, una plataforma de gestión de recibo de artículos, maquetar, editar… Las cosas valen dinero.

La universidad pública tiene los recursos para poderlo gestionar, los tiene, lo que pasa es que llega un momento en que, yo no he entendido nunca muy bien cómo funciona pero una vez me lo explico alguien que estaba en el equipo de gobierno de la upc, decía, “el problema, no solo de la upc sino de cualquier universidad pública, es la corona de empresas que la envuelven, que son claras,  y suelen regirse por beneficios de empresa privada. Si a estas empresas se les exigiera unos cánones más altos o unos peajes más altos para poner el nombre UPC y utilizar el nombre UPC, se podrían obtener otras cosas”. Yo ideas tengo, lo que pasa es que no creo que lleguen nunca a ningún lugar, son demasiado revolucionarias por el siglo XXI.

DSC00258.JPG

RUSC

(continua) Archigram habla de un consumismo puro, de la vida o de la arquitectura en su…

CAROLINA

[interrupció] Y Dewalt la sociedad del consumo también, todo ya es consumo, todo. Está el ocio, la vida, todo.

RUSC

Y luego viene Rem Koolhaas, en este sentido también…

CAROLINA

[interrupció] Bueno porque sabe muy bien seguir la línea. Pero Koolhaas es uno de los personajes más astutos, ¿no? Sabe en todo momento realizar una radiografía perfecta del momento cultural que vive la arquitectura y es consciente de ello. Al final lo que te crea es un discurso. Y si tienes un discurso y es un discurso  bueno, adelante. Enlazando un poco con el origen de la literatura; la literatura explica cosas. Y al final, si la arquitectura es capaz de explicar cosas, es una buena arquitectura. Ya sea la idea de colectividad, ya sea de denuncia, ya sea un grito, ya sea una necesidad, se explican cosas. Como decía la Casa Bloc. ¿Qué explica? Que nace de una tipología de la vivienda obrera. Si la arquitectura es capaz de explicar cosas, la arquitectura está salvada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s