IDENTITAT

Construint una llar

Potser sembla estrany per una antropòloga escriure per un blog fet per arquitectes. Què tenen a veure l’una amb l’altra? Honestament, a primer cop d’ull no tenen massa en comú. Potser l’antropologia pot posar sobre la taula les diferents tradicions que pertanyen a les diferents estances i objectes d’una casa en llocs específics o països on han dut a terme la seva recerca. En la meva opinió, podem trobar punts en comú quan mirem a la part més filosòfica i artística de l’arquitectura, les idees que s’amaguen darrere el dibuix i la construcció. És per això que vaig decidir escriure sobre el concepte de “llar”, preguntant-me a mi mateixa: Què fa que considerem un lloc com a “llar”? Després de tot, què és el més important d’una casa si no és sentir que és la nostra llar?

La paraula “llar” (home en anglès) és curiosa ja que pot ser utilitzada en converses molt superficials referides al lloc on vius, però té un caràcter molt més profund, per exemple quan parlem del nostre país. En aquest context quan parlem de llar moltes vegades ens referim al país on vam néixer, o fins i tot al que va néixer la nostra família. És el lloc on ens sentim més connectades. D’altra banda, penso en com la -relativament- jove idea del món separat en països s’ha convertit en un principi organitzador tan fort que la gent pot identificar-se a sí mateixa amb el seu país no només d’una manera pràctica com la nacionalitat en el teu passaport, sinó de manera emocional. Aparentment hi ha quelcom en els països que connecta la seva gent en un sentiment de pertinença, comunitat i connexió, més enllà del fet que mai podrem conèixer totes les persones que l’habiten en una sola vida. Emprant els termes de Benedict Anderson: Entre països compartim un sentiment de relació mentre vivim en una comunitat imaginària. (Anderson 2006). Aquesta idea de pertinença a una comunitat en forma de nació, tot i que es tracti d’un concepte imaginari, ens proporciona un sentiment de seguretat i estabilitat (Bauman 2001). Podem parlar sobre els nostres països com si es tractés d’una part de nosaltres que ens modela. Ho fem quan fem referència a avantpassades comunes, a un llenguatge compartit o els estereotips nacionals dels que estem més o menys orgulloses. Això, lògicament, ens dirigeix a la conclusió que la nació hauria de jugar el rol director quan estem parlant sobre la nostra llar.

img-20160812-wa0010

 Aquesta és per suposat una història bonica sobre com la nació ens proporciona una idea segura sobre la nostra pròpia comunitat i un sentiment de pertinença per tothom, però no seria una bona antropòloga si no posés signes d’interrogant a aquest final feliç, a aquest relat d’una sola versió. Estic d’acord parcialment amb aquesta trama, que penso que ajuda a explicar l’últim brot de nacionalisme al Nord d’Europa com una crida a la seguretat i estabilitat que les nacions ofereixen en contra de l’amenaça percebuda de migració provinent d’altres països i cultures. Però, quina concepció de llar podem utilitzar quan parlem d’aquestes migrants? Hi ha diversos grups de persones a ser nombrades que no senten que la nació els proveeixi la seva història per fer-ne llar. Potser el cas més fort és de fet demostrat per refugiades a llarga previsió o migrants. Sovint pensem que les migrants volen retornar al seu país-llar, assumint que tothom prefereix el seu lloc de naixement per sobre del país al que s’han traslladat. Tanmateix, seguint l’interrogant proposat per Liisa Malkki, val per tots els casos aquesta idea de llar referida al lloc on ubiquem les nostres avantpassades?

«Si “casa” és on qualsevol se sent més segura i a gust, en comptes d’un punt essencial del mapa, llavors no és gens clar que “tornar al lloc d’on fuges” sigui “tornar a casa”.» (Malkki 1995: 509)

“.. If home is where one feels most safe at ease, instead of some essentialized point on the map, then it is far from clear that returning where one fled from is the same thing as going home.” (Malkki 1995: 509)


img-20160812-wa0002

 

El Gaèlic a l’Illa de Lewis

Així doncs, què implica aquest sentiment de llar? Es tracta principalment d’un sentiment de pertinença nacional o hi ha alguna cosa més amagada? Com haureu llegit més amunt, jo crec que va més enllà. En la meva pròpia recerca a l’Illa de Lewis, Escòcia, he dut a terme una investigació sobre el llenguatge gaèlic i els sentiments de pertinença i identitat. L’idioma gaèlic és un llenguatge cèltic que es parla actualment a Irlanda, Escòcia i algunes parts de Canadà i Sud-Amèrica, amb un descens de parlants en tots aquests llocs. A Escòcia, durant els últims cinc-cents anys, el nombre de parlants ha disminuït fins arribar a ser menys d’un u per cent de la població escocesa. Tanmateix, recentment la visibilitat de la llengua sembla augmentar per l’augment de fons governamentals destinats a fomentar la llengua en escoles i mitjans de comunicació.

Les illes Hèbrides Exteriors, un grup d’illes al Nord d’Escòcia on vaig dur a terme la investigació durant tres mesos, són considerades com l’últim enclavament lingüístic del gaèlic a Escòcia. Dialogo amb parlants de gaèlic en una d’aquestes illes sobre pertinença, el seu ús del llenguatge, les seves identificacions amb Escòcia i la illa, i les seves idees sobre l’actual desenvolupament de la llengua. Aquesta breu introducció sobre com és viure en un món d’una minoria lingüística pretén oferir una mica d’aliment als pensaments i, amb sort, dirigir-nos cap a respostes parcials a la pregunta: «Què significa llar?»

És un vespre fred però assolellat de febrer i avui m’han convidat a casa el Jacob i la Lilly, una parella gran que viuen a la petita granja de la família d’en Jacob a Uig. Quan m’assec al sofà, miro al meu voltant dins la sala i el meu ull queda atrapat en una petita rèplica d’una tradicional blackhouse. «No és bonica? En Peter, un vell veí acostumava a fer-les a la seva vella llar de foc! Va fer força diners d’això. Tothom vol una d’aquestes.» Una blackhouse és una petita casa de pedra on els illencs solien viure amb el seu ramat, la rèplica de la casa d’el Jacob i la Lilly és un record de la forma de vida que s’havia viscut antigament a la illa.

img-20160812-wa00061

Com al Jacob i la Lilly, a molts illencs els encanta parlar sobre la manera en que les persones solien ajudar-se les unes a les altres a les petites granges; com parlaven gaèlic tot el temps i com els veïns sempre anaven i venien per una tassa de te. Idealitzant aquells temps amb el comentari de com tot això ara ha canviat a pitjor ja que, en els últims vint anys, hi ha hagut molta migració -principalment d’Anglaterra- cap a la illa. Una significació clara la trobem en comunitats que experimenten un canvi ràpid, on les  tradicions del passat s’emfatitzen en un intent de manternir-se vives, com una identitat pròpia per a contrarestar les forces homogeneïtzadores que perceben: en aquest cas el llenguatge anglès venint de fora l’illa (Eriksen 2007). Aquesta idea d’unicitat d’una cultura resulta molt important en el sentiment de llar. Especialment en un món on tot sembla assimilar-se cada cop més a través, per exemple, de la dominació de la llengua anglesa i els top40 de les llistes musicals. El que et fa diferent són els fets que et proporcionen una història. Una història de la teva llar.

El llenguatge en el cas del gaèlic escocès a l’illa, és potser un dels casos més clars que permet escriure aquesta història. Tot i que el gaèlic casi mai es parli, segueix sent vist com un tret que distingeix els illencs dels escocesos centrals. Principalment la generació més vella, que van ser educats amb el gaèlic com a llengua primera, per la present mostren una identificació local molt forta amb llocs de la illa a partir del llenguatge, que es mostren en el reconeixement de diversos accents en gaèlic. En Neil, una de les persones més velles en la investigació, em va parlar de la diferència en parlants de gaèlic de Harris i Lewis: «Pots distingir l’accent de Harris per tot arreu. Si hi ha algú de Harris, t’ho puc dir ara mateix. La manera en que parlen, sí. Utilitzen mots lleument diferents també. (posa una veu més aguda) «Oh vinc de Harris, ets un nozug», així és com parlen (riures).» Tot i que vaig haver de riure aquest comentari de l’home vell intentant imitar la parla de gaèlic provinent de Harris, l’anècdota ens diu que el llenguatge té un caràcter molt fort a l’hora de connectar la gent als llocs i proveir-los d’un sentiment de pertinença.

img-20160812-wa0008

La història de la llar aquí és sovint aquella que va en contra d’un imaginari nacional. Els sentiments més intensos connectats a la llar estant es generen a partir de la parla, de la llengua no-nacional, i, evidentment, a compartir una història comú d’agricultura i tradicions cèltiques. Ser capaç d’expressar la teva història personal d’allò que et fa ser tu és el que fa que un lloc sigui anomenat llar. Això pot ser, com moltes de les persones parlants de gaèlic, fent referència a la història d’una illa i d’una llengua especial que només es conserva a la teva zona. Tanmateix, has de tenir en ment que qualsevol cosa que et proveeixi d’una historia de la llar, si és nacional, local, o fins i tot internacional, esdevindrà, sempre, d’una combinació de l’entorn cultural i polític, i de la teva pròpia elecció. Això ens dona l’oportunitat de tenir més d’una historia a explicar quan parlem de la nostra llar. I, no és bonic adonar-se que una llar pot ser a diferents llocs i que podem indefinidament anar afegint històries al nostre propi lloc anomenat ‘llar’?

img-20160812-wa0012

 

Lectura d’ampliació en identitat i nacionalisme:

Hobsbawm, Eric

1990   Nations and Nationalism Since 1780: Programme, Myth, Reality. Cambridge University

Press: Cambridge

Bauman, Zygmunt

2002 [2001]  Community: Seeking Safety in an Insecure World. Polity Press: Cambridge.

Anderson, Benedict

2006 [1983]  Imagined Communities. Verso: London

Malkki, Liisa

1995  Refugees and Exile: From ‘Refugee Studies’ to the National Order of ThingsAnnual Review of Anthropology 24

 

Interessat en les comunitats gaèliques?

McIntosh, Alastair

2001  Soil and Soul: People versus Corporate Power. Aurum Press: London

Patterson, Lindsay and Fiona O’Hanlon

2015   Scotland’s Census 2011: Gaelic report (Part 1)

Dunmore, Stuart

2014  Bilingual life after school? Language use, ideologies and attitudes among Gaelic-medium educated adults. University of Edinburgh.

 

Constructing a home

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s