63ºN_HESSDALEN I

Disseny, col·lectiu i una mica de fantasia.

Context

Uns dies després de tornar de l’illa perduda per sobre del cercle polar àrtic; ens retrobem en el que serà el nostre estudi fins que acabi el curs. En aquesta petita aula plena de maquetes, papers, mostres de fusta i petits prototips d’altres anys; repassem aquelles dues intervencions que hem deixat enrere i fem autocrítica, comentem, reflexionem i busquem aquells punts que cal millorar. Ara sí que podem encarar el tercer projecte, aquell que nosaltres mateixes haurem de desenvolupar, dissenyar, prefabricar, construir i portar al lloc.

Aquest cop ens situem a Hessdalen, un dels parcs nacionals de Noruega en un dels punts més secs i freds del país. Un lloc gairebé desèrtic, assolat per un vent constant i un fred gèlid que pot arribar a -35ºC, i que com no podia ser d’una altra manera ve acompanyat de grans quantitats de neu que volten els dos metres de gruix.

Encara així, el lloc amaga petits encants màgics… En aquest cas anem més enllà d’un paisatge sorprenent; parlem d’un lloc excepcional per veure dansar el cel; però en el sentit més ampli de la paraula, ja que en aquesta vall no només s’observen aurores boreals, sinó que també es pot observar un fenomen lluminós tan curiós que tothom vol creure que és “extraterrestre”. Així doncs, en aquest context ens disposem a construir un petit punt de trobada, de refugi que voldrà jugar amb les vistes del lloc, aurores i visitants d’altres galàxies.

Inicis, conceptes i idees

A RUSC comencem a veure què vol dir treballar en col·lectiu; com bé sabeu aquelles que ens seguiu, aquesta experiència de col·lectivitat la vivim d’una manera molt intensa, profunda i sobretot aprenent-ne una mica més cada dia. Però no sempre l’experiència d’un col·lectiu és tan positiva i sobretot amable.

Som un grup nombrós, venim de diferents punts del continent; amb moltes personalitats, rols, maneres de veure les coses i entendre l’arquitectura… És difícil arrencar, però també costa avançar. No acabem de funcionar bé com a grup; ens imposem idees unes a altres, ens barallem i discutim propostes buides de concepte només patint per com lluiran.

Aquest malestar general deriva en una constant destrucció de dinàmiques; contínuament es proposa dividir el grup en petits equips per tal de fer propostes, competir i triar una que s’imposi a les altres. No volem arribar a una decisió comuna; competim, no compartim.

La mala maror però, no pot evitar que el projecte continuï. Sigui com sigui cal buscar la manera de fer funcionar el grup i poder enllestir un projecte que amb una mica de sort vagi més enllà de donar una resposta formal complexa plena de corbes i geometries estranyes.

Projecte, forma, complexitat

Avancem; el projecte va prenent forma intentant respondre a diferents aspectes i variables que s’afegeixen per donar-li complexitat. Busquem una estratègia de base, concepte en el qual més o menys totes podem creure. Encara aquest sigui una resposta formal immediata; ens serveix com a nou esglaó per no començar contínuament de zero i intentar evitar les dinàmiques destructives dels últims dies.

Segurament treballar des de la resposta formal i directa als “paràmetres” que ens arriben no és gaire emocionant, però també ens aportarà aquell punt d’experimentació amb el material que totes desitgem. Així doncs, ens decidim per una forma que anomenarem “Mr. Bendy” (Senyor plegat), on la fusta laminada i plegada serà la que pautarà el disseny i els elements constructius.

Client 1.jpg

prop 3.jpg

Bé doncs, ara ja tenim un graó més.

Les propostes que sorgeixen són molt diferents de les que havíem anat comentant anteriorment, en alguns casos sorgeixen elements interessants pròxims a Peter Zumthor o Richard Serra. Però per alguna raó (en podríem dir una altra dinàmica trencada), acabem enviant a les persones que ens encarreguen el projecte una proposta molt limitada en si mateixa, donant una resposta molt immediata i sense profunditat. D’aquesta manera perdem el discurs constrictiu i intens que havíem recuperat feia poc, tornem a abandonar conceptes de matèria, espai, llum, vistes, direcció del vent, etc.

Però com ja hem dit; cal continuar endavant. Però ara, marcades per aquesta relliscada l’objecte evolucionarà dins d’aquestes pautes autoimposades, buscant una solució constructiva que compleixi allò que s’ha dibuixat.

client 2.jpg

Ara sí, comença el repte.

Repte? Doncs si, segurament un dels problemes més greus de partir d’una forma irregular, sense cap sentit o lògica més enllà de l’expressió “looks nice” (llueix bé) és donar-li una resposta constructiva coherent. Ara doncs podem dir que la proposta és dolenta; no com un rampell de ràbia i decepció per un mal procés de disseny col·lectiu, sinó per una raó tangible. Podem perquè l’objecte oblida el context, perquè els detalls constructius són un invent darrere un altre que només compleixen en construir la forma desitjada oblidant aspectes tan bàsics com l’estanquitat a l’aigua i el vent, i fins i tot perquè l’elecció del material i procés constructiu és errònia en termes de durabilitat, economia i sobretot tempos de construcció.

Escrivint aquesta crònica ens adonem que potser som massa dures amb el procés que es viu al curs; bé és cert que no tot pot ser dolent i un desastre. I és ben clar què no! Segurament per l’efecte de la pressió que exerceix la data d’entrega, o per un sentit de responsabilitat envers allò que hem de construir; el grup pren una decisió crucial i segurament la més important.

“A l’aventura i ja veurem…”

És tard per fer-se enrere, per intentar culpar-se mútuament o barallar-se. Cal respondre buscar una solució conjunta, experimentar, maquetar, dibuixar, dimensionar… I ara si, el grup respon.

 

Taller, experimentació, improvisació

Comencem a construir! Tracem les línies vermelles del projecte, allò que un cop començat ja no canviarà; banc i arcs estructurals. Definim les dimensions adequades pel transport complet de l’objecte en camió i dibuixem un banc amb el qual més o menys tot el grup n’està satisfet.

Ara doncs, mentre un equip es dedica a construir el banc, les altres persones treballen a contrarellotge per definir els arcs, el tancament, el foc, el banc, la fonamentació, etc. Tots aquells elements que formaran part del projecte. Però aquest cop resolent-los; amb dibuixos a mà, Autocad, Grasshopper, maquetes a escala 1:10 i fins i tot prototips a escala real.

Segurament aixecar-se de la taula, allunyar-se una mica de la pantalla de l’ordinador, dels dibuixets de formes aleatòries, les discussions, i posar-se els guants de treball; ajuda a millorar la dinàmica i ambient del grup. Les tensions gairebé desapareixen convertint-se en anècdotes pròpies de moments concrets de treball físic. L’ambient general millora i totes semblem més contentes, actives…

Serà el taller?

L’olor de fusta encolada i plegada?

Potser la neu que veiem caure a través de la finestra?

No ho podríem dir clar del tot, però ara sí, comencem a funcionar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s