POLÍTICA URBANA

El mapa* és obert, capaç de ser connectat en totes les seves dimensions, desmontable, alterable, susceptible de rebre constantment modificacions. Pot ser trencat, alterat, adaptar-se a diferents montatges, iniciat per un individu, un grup, una formació social. Pot dibuixar-se en una paret, concebre’s com una obra d’art, construir-se com una acció política o com una meditació.

RIZOMA (Introducció), Mil Mesetas, Gilles Deleuze i Félix Guattari, 1980

Rizoma, introducció de Mil Mesetas*, treballa en la col·lisió d’elements de resistència de teixits: tant psicològics, com urbans, com relacionals, tant en la micropolítica [o infraestructura en la teoria marxista], com en la macropolítica [o superestructura]. Afecta tant a la fibra del sentiment propi com a la de la lluita social col·lectiva.

L’obra de Deleuze i Guattari és, en definitiva, una estructura filosòfica de procés experimental, una màquina de guerra global.

I és que el paral·lelisme amb les teories polítiques del s.XIX no sembla infundat. Tal com la vanguarda alemana pronunciava, hi ha un clar rebuig de l’idealisme hegelià* provocant la ruptura amb l’estructura cultural dels valors immaterials imposats [anomenats sobrecodificació molar/moral]. Aquesta acumulació de normes i límits, tant físics com psicològics, és l’evidència de la voluntat de control social [panòptic urbà*] que genera els canvis de conducta i culturals, i els patrons relacionals que establim en l’esfera social.

Però sols són ideals eteris, doctrines repetides en llibres i sermons matiners que prometen categories tals com ciutadania: una falàcia que sols oculta l’asimetria social que vivim… matem, doncs, Plató — I en el materialisme històric hi podem trobar l’arma afilada. Som el que fem, el que construïm amb el fang, la pedra, les mans. Som la fàbrica, som la plaça, el palau i el comerç; som els fills i els nets; som la lluita, la vida i la mort; som un sou, una vaga i un comiat.

Som les experiències que vivim.

Deduïm, doncs, que si es modifica l’estructura de contacte entre les persones variarà, alhora, l’estructura morfològica de la ciutat, ja que la pedra és el reflexe de la carn*. Els valors de l’idealisme són la causa de postures socials tals com racisme o abolicionisme, masclisme o feminisme, violència o diàleg. Tot dicotomies en peu de guerra que no passen de les paraules amb un gran significant que ens ompla la boca, però deixa buides les mans de significat.

Això és la conseqüència de que els continguts d’aquesta educació en valors sols remet a un conjunt de principis abstractes i nebulosos que no tenen res a veure amb la realitat, sinó amb els valors místics que se suposa que presideixen o haurien de presidir la realitat, però que ningú ha vist ni veurà mai en aquesta realitat.

Educació en Valors, Revista de l’Escola d’Adults de Girona, Manuel Delgado, Maig 2012

A les escoles s’educa “en valors”, la macropolítica, doncs, treballa en aquests termes idealistes en que la pissarra sembla que pot endreçar les ments perverses d’un sistema com el que vivim– Però la realitat és la que trobem quan sortim per la porta de la classe, el palpable, en els bars i la televisió. Injustícia social, jerarquies, estratificació, enfrontaments, odi, competitivitat, por, individualisme, aïllament… en definitiva, violència. És aquest món el que permea en la consciència de l’ésser i que defineix el que sembla tenir l’etiqueta d’innat– De sort que en un estat ‘democràtic’ i ‘modern’ la violència no serà visible, s’anomenarà, doncs, suspesa*. Afecta a les nostres vides de manera imperceptible: fronteres burocràtiques estratègiques, dificultats administratives, augments de preu progressius, privatitzacions en sòls, locals, consumibles, vides… el port al que s’arriba és el domini de la massa [si s’estableix en termes d’Antonio Negri], en el control del subjecte revolucionari* que, al no ser capaç de distingir enemics entre la boira, perd les forces i prefereix pagar un impost més a aixecar-se, rebaixar-se una mica el sou a protestar, quedar-se a casa a sortir al carrer– Valors com civisme que condemna el foc d’un contenidor però sent indiferència per EREs empresarials. Pura morbositat mediàtica, pura reestructuració mental. Auge dels rolls de poder imposats.

La sobrecodificació moral que traça línies idealistes en la ment.

Lluitem, doncs, per un materialisme vital caòtic, ajeràrquic; construint destruint-lo.

planol-joc-1
Ciutat de Nablus, Cisjordània, Palestina

A Nablus, com veiem en el plànol, fuig el món de la moral sobrecodificada. Es morfoseja l’estructura urbana i produeix teixits subterranis que treballen en la micropolítica, sense jerarquies, espontànies, que permeten el canvi constant i l’aflorament de la vida, creant sortides de fuga. Denoten postures socials en que el teixit associatiu és la clau del dibuix, la relació directe, el materialisme històric es fa present, som les experiències que vivim. En situacions urbanes d’aquesta categoria podem endevinar la germinació incipient d’una resistència, un revulsiu, el que anomenem resiliència urbana. La capacitat d’absorbir conflictes mitjançant el contacte entre habitants, reduint l’impacte i el trencament per xoc moral.

Tal i com el comportament biològic fa davant un tall en l’estructura de la carn, la pedra és capaç d’estabilitzar-se de les pertorbacions i interferències que rep per part del domini [sempre a la recerca de garantir noves formes de submissió*]. La resiliència urbana és imprevisible, orgànica, indeterminada — perillosa per un estat de poder basat en el control i l’apastisme social. La sobrecodificació n’és la resposta i provoca ruptures en el teixit. Obertures molars/morals dures que destrueixen l’associació directe i la substitueixen per valors abstractes, dogmes i obligacions, límits i fronteres, talls significants que, capgirant la frase, si afecten a la pedra, també a la carn.

Paris sòlids per l'article 2.jpg

Aquestes traces que obren, separen i trenquen el teixit subterrani [el rizoma urbà] són la màxima expressió del poder dominant. Són ruptures de ‘sanejament’ físic i, en conseqüència, moral/mental. La diferència entre les dues tipologies estructurals no podríem atinar-la millor que Deleuze i Guattari:

Trobem, llavors, una macropolítica [sobecodificació] i una micropolítica [màquina de guerra], que no contemplen de la mateixa manera les classes, els sexes, les persones, els sentiments. O que hi ha dos tipologies de relació molt diferents: relacions intrínseques de ‘parelles’ [dicotomies] que posen en joc conjunts o elements ben determinats (les classes socials, els homes i les dones, tal o qual persona), i relacions menys localitzables, sempre exteriors a elles mateixes, que contemplen més aviat fluxos i partícules que s’escapen d’aquestes classes, d’aquests sexes, d’aquestes persones. Aquestes últimes són relacions de ‘dobles’ més que de ‘parelles’.

Tres novel·les curtes, o “què ha passat?” a  Mil Mesetas, Gilles Deleuze i Félix Guattari

Al dir diferents, evidentment, no ens referim a antitètiques. Les dues tendències conviuen [de facto] en la societat actual. Les dues línies no deixen d’interferir-se, d’actuar l’una sobre l’altra, i d’introduir, cada una en l’altra, bé una corrent de flexibilitat, bé un punt de rigidesa.* En la superestructura moral hi trobem rizomes que connecten punts de manera multiplicitària a la manera de T.S.Elliot; d’igual manera que en infraestructures rizomàtiques hi trobem restes de funcions arbòries [dicotòmiques] més properes a la lingüística de Chomsky. I, mentres que l’una produeix, espontàniament, vida, l’altre la reprodueix — diferenciant entre el mapa deleuzià i el calco d’un patró de valors.

Ara bé, tot i la gran devoció que demostrem, potser, com diu Fernand Deligny, aquestes línies no volen dir res, només són un assumpte de cartografia. Traçar mapes de les xarxes relacionals i les línies de sort que les composen. Un anar i venir entre les coses, en mig de, partint d’una línia i hibridant-se en altres. Cosa que no en treu transcendència, més que en dóna. Per si en quedés qualsevol dubte la filosofia i l’antropologia s’uneixen per aprofundir més en les dues estructures urbanes…

La línia molar/moral […] no és d’escriptura, és una línia de segmentació dura en la que tot el món serà jutjat i rectificat segons els seus contorns, individus o col·lectivitats.* és a dir, que, a la pràctica, el que avui es presenta com a educació en valors no és altra cosa que un mecanisme d’adoctrinament que garanteix que tot educand o educanda serà competent a l’hora d’utilitzar un llenguatge políticament correcte.* A més de dur una conducta socialment acceptada, un dogma de comportaments ‘propi’ d’un estat civilitzat, sobrecodificat.

La línia flexible […] també posa totes les coses en joc, però a una altra escala i sota altres formes, amb segmentacions d’una altra naturalesa, rizomàtica [multiplicitària] enlloc d’arborescent [dicotòmica]. Una micropolítica.

Tres novel·les curtes, o “què ha passat?” a  Mil Mesetas, Gilles Deleuze i Félix Guattari

Des del sofà burgès en el que seiem llegint llibres de Marx o Guattari tot és blanc o negre. Necessitem una puresa moral tal que ens netegem les taques citant grans frases històriques i amenaçant amb embogir amb un encenedor i qui sap quin emblema del poder. De fet, la micropolítica sols es pot dur a terme des d’un punt de vista plenament materialista. No es pot pronunciar als quatre vents com el mètode a seguir per destruir el panòptic… tornaríem a caure en fals, en els valors abstractes que, tot i declarats ajeràrquics, simètrics, multiplicitaris, es refereixen altre com a boques plenes i mans buides.

El que trobàvem com una fugida de l’educació en abstractes ens rebota com un mecanisme d’obtenir una postura social neta, que tot i carregar contra la producció, la distribució i el consum de productes en el sistema capitalista siguem coherents en els nostres discursos entre cerveses i debats de passadís. Per parlar en termes establerts: de l’esforç inhumà per absorbir els horrors sistèmics i posar-los en crisi, del que voldríem entendre per línia flexible que ens permet capgirar els ideals imposats, el que hauria de ser una pràctica evident de micropolítica que mira de teixir altre cop els grans buits generats per talls massa profunds– sols n’extreiem un altre tipus de ferida, més aviat un pegat que mimetitza en cicatriu, un teixit cel·lular molt més simple i, en conseqüència, fàcilment esquinçable. Un teixit mental que recupera el mapa rizomàtic, sols per uns instants: per donar-nos la sensació que estem fent un bé social, per dormir millor a la nit.

No maliterpretem el que s’ha dit– els valors són necessaris, evidentment.

Llavors havia acabat per saber tant que ja no podia interpretar res. Per a ella ja no hi havia foscor que li fés veure clar, només una llum crua.

Dans la Cage, Henry James, 1898.

Potser, en el fons, només ens quedi caminar en el vent d’estiu i perdre’ns per muntanyes mudes que ens guardin els secrets de les nostres ments malaltes…

Notes:

* Mapa: En aquest context que tractarem podríem canviar mapa per xarxa relacional. L’element definitori del materialisme [la realitat aparent i palpable] i, en conseqüència, de la morfologia urbana que habitem.

Mil Mesetas, Capitalismo y Esquizofrenia, Gilles Deleuze i Félix Guattari, Ed. Pretextos, 2010, Títol Original Mil Plateaux (capitalisme et schizophrénie), 1980: Mil com a nombre finit d’estats d’una multiplicitat acentrada i Meseta com a concepte estela de la teoria de Gregory Bateson, adaptat per la parella francoitaliana.

* Panòptic Urbà. És un concepte recorrent en els articles de RUSC. Es tracta d’un sistema de control espacial desenvolupat per Jeremy Bentham. S’utilitzà, segurament fora del seu origen teòric, en centres de reclusió per a una vigilància aparentment permanent (veure la nota de Violència Suspesa).

* Referència a l’article ‘Kasbes en Runes’ publicat a RUSC a gener de 2017. La pedra com a ciutat físicament edificada i la carn com a material relacional que dota de vida l’inhert.

* Violència Suspesa: Aquella que prohibeix, impedeix, retarda i complica les activitats més simples del dia a dia (La Cua del Monstre, Ariella Azoulay i Adi Ophir). Es crea un estat d’aparent vigilància permanent. 

* Subjecte Revolucionari és aquell sector de la població que no resta adormit i pot dur a terme la tasca de la revolta social. Segons l’ortodòxia marxista-leninista aquesta recau en la classe obrera definida per Marx i Engels en el manifest comunista. Per Negri, però, la successió d’esdeveniments des de la revolució soviètica (1917) ha portat a la pèrdua de la consciència de classe i, en conseqüència, el nou subjecte revolucionari es troba en la massa popular aclassificada, anònima i multiplicitària.

* Educació en Valors, Revista de l’Escola d’Adults de Girona, Manuel Delgado, Maig 2012

* Tres novel·les curtes, o “què ha passat?” a  Mil Mesetas, Gilles Deleuze i Félix Guattari

.

.

.

.

 

A tu. Uitwaaien.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s