Ni un segon des del ’67

Així es refereix a la congelació del temps en la introducció a la reedició de 1992 de la seva obra cabdal: La Sociedad del Espectáculo.

Una teoria aclaparadora, vigent fins i tot 60 anys després de ser concebuda. Debord no en va canviar mai ni una coma enfortint la distància entre les interpretacions lliures (estètiques) i el missatge revolucionari pel que treballen totes les vanguardes, l’objectiu: un impacte vital que mori en l’acció mateixa per esdevenir història: aquell moment en que les persones siguem protagonistes de les nostres vides, quan tinguem i, sobretot, fem història.

Nascut al 1931 creix en la França de postguerra molt influit per peces clau del neo-dadaisme francès com Isidore Isou i tot l’equipatge anti-esteticista de les vanguardes, una època marcada pel naixement de la societat de consum, l’abundància i la desesperada necessitat d’omplir el buit existencial que trobem en les ‘hores de lleure’ tant lluitades, sols aparentment plenes amb pseudocultura -concepte encetat per Adorno- i espectacle: alienant-nos per ‘passar l’estona’. Debord reclama la boja idea del dret a viure.

929bca1268ecf02b45ad8a61c393fb62

“No tot el món pot llegir” Portada de la revista Internacionale Situationniste, butlletí central editat per les seccions de l’Internacional Situacionista. Publicats 12 números entre 1958 i 1969.

Aquesta teoria es gesta des de 1957, quan funda la Internacional Situacionista: moviment geopolític i, alhora, revista divulgativa on fer créixer aquest enorme potencial que seria el caldo de cultiu -i arma teòricopràctica- de les revoltes de Maig del ’68.

Paris-1968-France-protest-003.jpg

Fotografia de Bruno Barbey, 13 de maig de 1968. Manifestació de treballadors i estudiants a París, 11ème arrondissement. Al fons, la place de la Bastille.

‘El espectáculo hunde sus raíces en una economía de la abundancia, y de ella proceden los frutos que tienden a dominar finalmente el mercado del espectáculo’. Pseudo-vida per a contentar una societat “enajenada” -extret de Hegel- que es basa en el domini i l’expropiació del temps total de vida. Ara esdevenida consumidora passiva i satisfeta, espectadora de la seva pròpia explotació a temps complet -herència de Marx-.

La vigència inqüestionable de la teoria situacionista del ’67 fa d’aquest personatge un essencial i planteja si les sis dècades viscudes fins avui són ‘història’ o, simplement, espectacle…

 

*La imatge de portada de l’article correspon a la portada d’una antiga edició del llibre La société du spectacle, Guy Debord

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s